Illa o aïllament?

De fons sonava una cançó d’estiu, rítmica i alegre, mentre la perruquera sostenia amb la mà esquerra un assecador de cabells, ardent i sorollós, que inesperadament va acabar incrustant sense cap tipus de mirament a la galta de la clienta, enfonsant-lo agressivament, fins al punt que el cable va saltar de l’endoll i la cara de la clienta va passar del color cru grisós al bordeus més virolat.

Va ser un gest violent, que de ben segur havia intentat guardar dins seu, controladament, fins que els seus impulsos més malvats, arrossegats per la frustració d’un negoci que no prosperava prou, d’un marit que la ignorava i que de ben segur es veia amb d’altres dones amb les que es gastava la setmanada, vivint dins d’una societat que no l’entenia prou a ella que venia d’un país amb una cultura on la gent ballava a tota hora malgrat les vicissituds.

Des de feia temps la perruquera es trobava aïllada, amb la seva perruqueria com a únic territori propi i conegut, amb unes clientes que no tenien ni on caure mortes, com ella, però que dins del seu establiment li parlaven amb menyspreu, fent-la sentir una servil perruquera, com una criada que les havia d’acontentar i transformar malgrat això era difícil perquè algunes eres més lletges que un pecat.

Aquesta agressió va ocasionar a la clienta de color bordeus una cremada ostensible en forma de cercle, com si li hagués aixafat una cigarreta gegant o un puro enorme de l’Habana. Era el resultat de nombroses sessions d’assecat, de raspallat, de planxat durant mesos i mesos, sense haver-li deixat mai ni un cèntim de propina i ja n’havia tingut prou.

En qüestió de segons, la clienta bordeus es va aixecar del seient i li va esclafar al cap de la perruquera el raspall més gros que va trobar deixant-la estabornida al terra tot marxant directament al servei d’urgències més proper. Ella trobava que ja feia prou anant a aquesta perruqueria del barri que per ella era un ghetto cultural on només s’escoltava música llatina i n’estava farta de dones amb accents caribenys sense esforçar-se en parlar ni un mot de català.

Curiosament, i encara que us pugui semblar mentida a les persones que esteu llegint aquest relat, cap de les senyores presents, de la resta de clientes es va immutar, a ningú se li va poder acudir trucar a una ambulància o interessar-se per les ferides.

De fet, encara seguien el ritme de la música caribenya des de feia estona movent els seus caps compassadament sense apartar la vista del telèfon mòbil durant tota la sessió de perruqueria.

Ningú no va veure ni va sentir res. De debò us ho dic. Cadascuna estava immersa mentalment en les seves xarxes, les seves converses, les seves fotos, les seves sèries, els seus jocs... en realitats virtuals allunyades dels seus cossos i de la seva realitat i s’ho estaven passant d’allò més bé ara que podien passar la tarda fora de casa, lluny dels seus fills i dels seus marits ocupant-se només d’elles.

La perruquera mentrestant estava al lavabo mullant-se el cap i posant-se gel per dissimular el bony que li estava sortint en forma de torre de Pisa...pensava que potser s’havia excedit amb la bordeus però és que la trobava veritablement borde, mentre que la clienta esperava el seu torn a urgències per poder explicar l’agressió que havia patit.

Curiosament, i encara que sembli paradoxal, al cap d’unes setmanes es varen creuar pel carrer i totes dues varen parlar-se, disculpant-se pel que havien fet i després de prendre un cafè varen decidir que a partir d’aleshores es dirien obertament el que no els hi agradava a l’una de l’altra.

I és així que, des de fa uns dies, la perruquera rep sempre una propina de la clienta bordeus i de tant en tant a la perruqueria escolten música en català mentre intercanvien noms de cantants que agraden a cadascuna.