ERA UNA CLAU DAURADA

Un relat de: MariaM
Les claus, per a mi, han tingut des de sempre, un significat especial, que va molt més enllà de la funció que la defineix i amb la qual se la coneix. Degut a aquesta tendència meva de donar-les-hi, potser, més importància de la que poden tenir, en general, les hauré elevat a un rang que, tal vegada, no els hi correspongui. Darrere d’una clau, sovint, hi veig quelcom de més: misteri, felicitat, la clau per descobrir un enigma. No em passa el mateix, si es tracta d’una clau anglesa, d’aixeta, de pas...
Sé que és una mania meva, que no acostumo a divulgar, no cal explicar totes les dèries; cadascú que guardi en el seu jardí interior el que li plagui. Aquesta meva, de dèria, s’accentua en cas de pèrdua, o el sol pensament de pèrdua. Corro a buscar-la pels racons com si de la felicitat es tractés. I, aquí està, crec, el moll de la qüestió. M’he embolicat en el tema perquè, ahir, me’n passà una de bona, justament, amb una clau daurada.
Visc sola en un pis de l’eixample que havia estat dels avis. Era massa gran i en vaig fer dos apartaments. L’un per viure-hi i l’altra per llogar. La mare hi ve de tant en tant, i ahir va ser un dels dies. Vingué amb una amiga i la seva gosseta. Jo havia estat escrivint a la saleta que em serveix per a tot, menys per a dormir. Hi tinc un sofà còmode i alguns seients més, i una taula que hi ha de tot. Vam seure-hi a redós, i els oferí el que tenia. En un viatge de tornada de la cuina, carregada amb copes i glaçons, vaig estar a punt de deixar anar un crit. A sota la taula, la simpàtica i juganera Pipa, estava entretinguda amb la meva clau daurada! Què hi feia la clau sota la taula?
M’asseguí el més a prop possible d’ella, tot fent-li carantoines. Les dues amigues no estaven massa per la labor, engrescades en una conversa que jo no tenia pas intenció d’interrompre, de moment, per evitar que em preguntessin d’on era la clau que, certament, té una forma peculiar; no hagués pogut enganyar la mare.
La gosseta l’anava mossegant i deixant, el joc era aquest. Quan la deixava, la clau, jo corria a agafar-la, posant el meu peu al damunt. Aquesta trifulga durà una bona estona, que se’m feu llarguíssima. Mentre la tenia a la boca jo patia per si de cas se l’empassava, i quan era a terra, patia per no arribar a temps.
Sortosament, tot passa i així, també, el meu patiment. Es va acabar, donant una petita empenta a la Pipa que, d’un salt, tornà de cop a la falda de la seva “mare”. Se’ls havia passat el temps i no van tardar a marxar. I jo vaig sortir a corre-cuita al carrer. Prop de casa hi ha un local on lloguen trasters i jo en tinc un. Quan s’escau, m’avisen d’una associació, i l’obro a la dona que el necessita per una o dues nits. Està condicionat per poder-hi respirar. Elles poden dormir tranquil·les i jo també. És una manera prou segura i silenciosa que he trobat per poder ajudar a les dones en perill.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: