Equívocs

Des de molt jove, ja em fascinava Amèrica. Vull dir els Estats Units, és clar. En el Portbou ufanós i fatxenda, tancat entre muntanyes i mar, de la meva infància i adolescència, per les escletxes que havia obert el franquisme, per la tímida obertura que, forçat per les circumstàncies la dictadura havia permès, sortia la llum d'un projector de cinema. I l'evasió, la fugida impossible en les tardes de diumenge prenia la forma de doble sessió. Només hi havia dues realitats: la tangible, dura i obsessiva dualitat del blanc i negre del NO-DO i el tecnicolor dels cels meravellosament blaus d'Arizona. Tot es barrejava i la carretera que travessava el Monument Valley es convertia en la tomba de James Dean mentre la gata sobre el teulat de zenc miolava a les nostres orelles d'adolescents en zel. Paul Newman, condemnat a treballs forçats, forjava la llegenda de l'indomable amb unes ulleres fosques destrossades. El doctor Zhivago recorria la tundra gelada amb un tren amb una estrella vermella al davant i Charlton Heston descobria que el planeta dels simis era, en realitat, a casa seva. Un estrany paral·lelepípede negre acompanyava a l'home a través de l'odissea de la seva evolució i un cow-boy arribat a la ciutat es convertia en el somni eròtic de dones madures.

Paral.lelament, pocs anys abans de morir el dictador, varen començar a arribar els primers discs de "l'estranger". L'estranger en aquell moment era els Estats Units. De França només teníem com a referència Perpinyà i el Rosselló que és com un altre Empordà darrere els Pirineus i d'Itàlia només ens arribava el neorealisme i alguna pel·lícula d'Alberto Sordi, cosa que ens feia creure que el país transalpí era una copia casposa de l'Espanya profunda. En canvi, sentint Don Mc Lean cantant l'"American Pie" imaginava un cotxe descapotable devorant quilòmetres en una carretera solitària al bell mig de qualsevol desert del Midwest. Música i llibertat, que em subjugava amb les imatges dels cabells llargs al vent i el cel blau, metàl·lic, per sobre la línia de l'horitzó. Llavors els grups i solistes que començaven a ocupar els prestatges de les botigues de discos s'amuntegaven en una confusió total : reggae al costat de soul, rock clàssic al darrere del simfònic, música protesta, jazz, country, grups inclassificables. Era una barreja anàrquica, producte de l'abundància d'una música tants anys amagada que entrava amb força i trencava els esquemes mentals que teníem fins llavors. I és clar, tot això d'on havia de venir si no d'Amèrica? No va ésser fins al cap de molts anys que vaig descobrir que molts d'aquells grups, magnífics grups i solistes que imaginava de l'altre costat de l'Atlàntic, en realitat havien sortit de la Gran Bretanya. Excel·lents artistes, conjunts de referència, creadors de moviments musicals tenien el seu bressol en la plujosa, boirosa, humida Anglaterra i no en les grans, polsoses i desèrtiques planúries nord-americanes que havia imaginat.

Però l'anècdota més sucosa me la va proporcionar un bon amic meu, amb qui practico el desaparegut art de la tertúlia. Un dia em va comentar que en aquells confusos anys, el seu germà va comprar l'"Atom heart mother" un dels primers èxits de Pink Floyd. No sabien res d'aquell grup però mirant la portada, amb la ja famosa i ufanosa vaca en mig d'un prat i la contraportada amb un ramat de remugadors menjant herba fresca, varen concloure (amb l'expressió de satisfacció pròpia de qui ha descobert la clau d'un enigma) que aquell conjunt que feia aquella música tan estranya havia d'ésser, a la força, holandès.