Entre paratges de nostàlgia inesborrables

Jo crec que la valentia que és teva i que se't nota en aquesta poesia és l'exili cap a veritats i un tros de rebel.lió que per la seva pròpia causa ets tu mateix, en el paratge de les lluites que vénen i van, però en aquest i el teu cas, molt sòlidament.


Sergi

Fantàstica poesia Llamp! De pensament llarg, reflexiu, dibuixat en frase llarga, de mar de fons. Sinceritat d'una ferida que em sembla mig oberta, però suturant-se. Els insults resten al terra de l'habitació; el sentiment, dins el paper que gaudim llegint-te. Una abraçada.

Aleix

t'agrada escriure i ho fas amb profunditat i bellesa; un expressar des d'una mirada íntima, d'una realitat sentida i dolorosa i, potser fins a un punt alliberadora; escups el que en penses .... bé fa molt temps que no escric i em costa expressar-me. M'agraden aquests versos

malgrat el títol i el vers inicial, aquest no és un poema que es rabegi en la faceta més estèril i paralitzadora de la nostàlgia.
En veritat, funciona com un expeditiu comiat, diria que com un veritable ajustament de comptes.
No amaga, malgrat tot, un dolor que encara no ha cicatritzat, sota els retrets i les imprecacions.
No s'esborra tan fàcilment la nostàlgia, perquè sempre ens remet al que ens ha calat ben endins. és el que cou, per bé que no es noti (és una citació dels Esclarecidos).
Una abraçada,
franz

Ei, això és bo!