Ens trobarem a l'infern

-Passa, passa. Et fa res seure una estona? De seguida estic per tu. Si et ve de gust alguna cosa, tu mateix.

I vaig i surto per la porta que dóna al gabinet. Cal que vagi sense presses, però fent-li notar que hi ha alguna cosa que no puc deixar estar. Un cop hagi tancat la porta, espero uns minuts. Tindrà prou temps per mirar-ho tot i jo tindré prou temps per observar-lo.

Això dels miralls és un gran invent. Bé, el racó dels miralls és un gran invent. El de la sala m'ha permès de veure prolegòmens diversos i alguna expansió eixelebrada. El de l'habitació, les grans posades en escena i glorioses representacions de gimnàstica amatòria. El del bany, la tramoia, la cosa tronada i sòrdida. Està bé. I tot per quatre calés i aprofitant l'arquitectura un pèl arbitrària d'aquest casalot. Al cel sia la tia Agustina! I gràcies li siguin donades a la llei de transmissió patrimonial!

Mira-te'l, no sap què fer. Gos engabiat? Va amunt i avall, se'l veu neguitós; ja m'agrada. Treu la nota, la reconec. La rellegeix: "T'espero a dos quarts de sis. Qüestió de vida o mort. Joaquim M." No podia fallar, les consciències que brutegen auguren reaccions previsibles, mecanisme de rellotgeria.

Ha estat d'una puntualitat britànica, ho he d'acceptar. Quan la cita era amb la Magda alguna vegada es feia gruar. Estratègia? Desídia? Problemes per escapar de la Rosa? Vés a saber... Però avui ha acudit a la meva cita al punt que el carilló desgranava l'última batallada. Chapeau!

Té, ara se n'ha adonat, per fi: es mira la butaca amb atenció i para esment de les corretges. El moble et ve de nou, oi? Qui sap si especules amb delícies sadomasoquistes... Que potser t'hi imagines aferrat mentre la nostra Magda ben encuirada et ressegueix l'entrecuix amb el fuet? Santa innocència! No desesperis, amic, que ben aviat en tastaràs les delícies.

Saps... t'odio. Sí, amb un odi elemental, molt primitiu, sense ni un bri de civilitat. Si vas a mirar, és aquest el centre de la meva reflexió: t'he de maleir o te n'he de donar les gràcies? Trobar-me de sobte amb un sentiment tan pur com aquest, irracional i net, no sé si ha estat un bé absolut o un mal radical. Però m'has canviat la vida.

I te la canviarà a tu. Naturalment.

-Perdona que t'hagi fet esperar. T'agraeixo que hagis vingut.

-Home, comprendràs que la teva nota...

-Imagino que et deuria sobtar. Has parlat amb la Magda?

Sé segur que es neguiteja. Però és home de sang freda, ho sé per la feina, és un excel·lent negociador. De seguida controla i confegeix la resposta prevista:

-Amb la Magda?

El to és el just. El seu amb-la-magda arrossega la inflexió precisa per donar-me a entendre que l'hipotètic col·loqui amb la nostra dona no figura en l'entrellat de contactes previstos ni per la llei de probabilitats.

-Bé, és igual, tant li fa. El cas és que fa tres dies que no en sé res.

Tres. Ara calcula. En fa quatre que s'havien estat rebolcant a la mateixa sala on ens trobem. A quarts de cinc, mentre la Magda amanyagava un membre flàccid però indubtablement satisfet, ell va pronunciar per enèsima vegada les paraules de recepta: "Per què no et decideixes d'una vegada i el plantes?" I ella es va vinclar, va fer copa amb les mans, es va ajupir i es va omplir la boca amb aquell tros de carn insultant. I va ser quan li creixia entre els llavis que va pronunciar la sentència: "Ja ho he decidit. Demà l'hi diré." Sí, ara calcula. Ell fa quatre dies que no en sap res.

-El dijous a la nit vam anar a sopar. Quan vaig venir a buscar-la a quarts de nou, la vaig notar nerviosa. La veritat és que el sopar va ser un desastre. Semblava que em volia dir alguna cosa però que no sabia com posar-s'hi.

Se m'ha quedat mut. Començo a divertir-me.

-Bé, sigui com sigui, tu vas sortir a escena. Per això t'he demanat que vinguessis.

Augmenta la diversió. Se'l comença a veure una mica trasbalsat. Puc imaginar com li ballen pel cap les possibilitats diverses. Li donaré una treva.

-Em deia que la tenia abandonada. Jo, és clar, no entenia res. I us va posar com a exemple a tu i a la Teresa. Parlava de tu com del marit perfecte, atent, amable, que t'estimaves tant la teva dona i que sabies demostrar-l'hi, no com jo, que només estic per la feina... Saps, per uns moments em vas fer ràbia.

Ara es relaxa. Però és només un instant. De seguida el collo.

-A mi, és clar, em va estranyar. Com podia saber res la Magda de si tu i la Teresa. Home, hem coincidit en algun sopar, potser li he dit alguna cosa de tu, però d'això que ella sabés les vostres intimitats...

El cor li deu tornar a bategar. Són faves comptades. Jo sé -ell no sap que jo sé- que van començar a veure's fa cosa d'un any, després d'un sopar de Nadal. Jo sé -ell no sap que jo sé- que ben aviat van buscar refugi a casa, cosa que no he entès mai massa. Jo sé des amb pèls i senyals les seves trobades des de fa mig any -ell no sap que jo sé-, quan vaig aprofitar per instal·lar els miralls uns dies que la Magda va faltar de casa. Jo he vist -ell no sap que jo he vist- com s'han grapejat, llepat, mossegat, penetrat, xuclat, xiuxiuejat, cridat, estimat, insultat... Tot el repertori, vaja. Jo sé -ell no sap que jo sé.

Ara parlarà. Li toca parlar. No pot fallar.

-Doncs no ho entenc, la veritat. Home, és cert que entre la Teresa i jo tot va molt bé, no t'ho negaré, però et juro que no sé pas com la Magda et podia parlar de nosaltres. Si de fet...

-Si de det? Si de fet, què? De fet de fet no te les repassaves per torns?

Ja està dit. Ara comença la comèdia de debò!

-Com dius?

-Això, que te les repassaves per torns. No em prenguis per imbècil, amic meu. Els dilluns de sis a nou i els dijous, setmana sí setmana no, de dotze a cinc. Una mica rutinaris, no et sembla? Ara, això, sí, dels claus conjugals no en puc dir res, entre allò que l'Església ha unit no seré jo qui hi posi el nas...

Moment de debat intern: es farà l'ofès i fingirà innocència i indignació? Assumirà el patafi i passarà a l'ofensiva? Potser una mica de pell de be? Allò de la força dels sentiments contra la qual no es pot lluitar?

Sorpresa: acala els ulls i no piula. Ara m'ha ben fotut!

-Què, no has de dir res?

Mut com una anxova, collons d'home, quina merda. I em dóna l'esquena, com si m'ho volgués posar fàcil.

El cop no ha estat excessiu, just per estabornir-lo. Despullar-lo i asseure'l a la butaca, joc de poques taules. Lligar-lo ben lligat, un plaer. Després, una bona copa de conyac i a esperar.

-Ja t'has despertat? Ja em trigaves, col·lega. Eps, no facis aquests ulls! T'estreny la mordassa? Espero que respiris bé pel nas, no voldria que te m'ofeguessis ara, que m'has portat molta feina!

Un glop de conyac i un somriure. M'encanta veure com intenta deslliurar-se i va entenent que no hi pot fer res. Sembla que el terror fa lletges les persones, no ho havia pogut comprovar fins ara.

-Quant més tibis, pitjor. Però fes, fes, no et privis de res. A veure, em sabria greu que t'ofeguessis perquè m'esguerraries el muntatge, però tu mateix...

Sembla que ho va entenent i afluixa. Del terror a l'estranyesa, de l'estranyesa a l'estupor, de l'estupor a l'estupidesa. Els ulls, rebotits, li donen una tirada bovina que em complau. Jo, les banyes; ell, el perfil. Una ironia que em fa somriure.

-A veure, noiet, tu m'has vist mai cara de babau? De veritat pensaves que podries jugar amb mi al gat i a la rata, que rosegaries el meu formatge i jo em quedaria tan ample? Realment... I entenguem-nos, a mi que la Magda i tu cardéssiu com a gossos, tant me fot. La Magda, tant me fot. Tu, especialment tu, tant me fots. Però el que em sembla d'un mal gust insuportable, d'una indelicadesa repugnant, d'una falta d'educació intolerable és que triéssiu el meu territori per a les vostres trobades. I al damunt, el que ja em fa trencar de riure és que tu, fill de la grandíssima puta, gosessis dir a la meva Magda que em baratés per tu. Però què cony t'has cregut, cabronàs de merda?

Em clava una mirada estúpida, de llibre.

-T'ha agradat, amic? He enfilat prou tòpics per fer-te amable la cosa? Eps, que he mirat de situar-me en els límits del teu univers mental, no fotem... Posats a dinyar-la, almenys que ho facis pensant que entens de què va la cosa!

Santa paraula! Ara sembla que em vol demostrar que això que els ulls surten de les òrbites no és un tòpic. Quan ha paït que la cosa va de defuncions, vejats miracle, m'ofereix una ganyota de luxe i -amb això la veritat que no hi comptava- un afluixament d'esfínters que ens embolcalla en una fetor extremadament desagradable. Haurem d'anar enllestint.

-Ja em disculparàs un moment. Vaig a buscar-te companyia.

Quan obro el congelador, Magda se m'ofereix com una delicada figura d'alabastre. El cop amb què la vaig enllestir no va alterar el gest, i el glaç li dóna una aparença estatuària de molta elegància. Menuda com és, encarcarada i amb les cames plegades, no em costa gens de transportar fins a la sala.

-Mira-te-la. Què et sembla? Ja em disculparàs que te l'hagi refredada, però tampoc no era cas que se m'estovés el regal. Ni que regalimés abans d'hora. Quietud, amic meu, no te m'esveris, que no hi pots res. Així, ben assegudeta a la teva falda i lligadets. Ja veus que la corda no l'estalvio. I perquè vegis que la casa és gran, posarem la calefacció ben alta, que tots estiguem ben acomodats.

Tindré una estona per mirar-me'ls. La meva obra em satisfà. Si ells es van unir en vida jo els he lligat en la mort.

I si he decidit ser Déu, no vull estalviar-me. Aboco el verí a la copa i el barrejo amb el conyac. Espero no patir en excés, per bé que no m'inquieta. Si he nuat bé els darrers caps de la meva venjança, ningú no ha de torbar la pau del nostre mausoleu abans d'hora. El meu amic té per davant lentes hores per reflexionar sobre els efectes de la putrefacció en la carn i la seva repercussió en el delicat equilibri entre el cos i la ment humana.

-Feliç agonia, company. Ens trobarem a l'infern.