Enclaustrat

No és un diumenge qualsevol perquè no té les mateixes angoixes de sempre.
En Claustre avui palpa la llibertat, emocional i física.
Fa tombs sense cap sentit al terrat de casa seva desgranant encara més el terra destrossat pèl pas del temps i per una feina mal feta en el seu moment.
El paleta d'enormes dimensions que va fotre els pegats a terra, per aturar les gatolleres, deu jaure panxa amunt en qualsevol gandula de lloguer per qualsevol de les platges a la Costa Brava, repassant mentalment totes i cadascuna de les feines mal fetes i ben cobrades a la seva vida. Amb una nevera de platja color vermell, plàstic no reciclable 100%, i ansa de color blanc on encara es pot llegir les 160 pessetes que va pagar per ella en el seu moment.
Plena de cervesa enllaunada i reescalfada al Sol i soterrant uns bocinets de síndria (ara ja deu ser suc de síndria) que engolirà quan no tingui més remei i els seus dits en forma de botifarrons casolans arribin al cul de la nevera.
En Claustre somriu malvadament mentre es fot el seu primer Gintònic amb la mirada perduda entre la pinassa més propera del bosquet que té davant casa seva, imaginant que demà mateix, quan per fi sigui capaç de fer i desfer a la seva manera, podria anar a veure si troba cap rovelló.
No sap que al mes d'agost no hi ha de rovellons a menys que siguin en conserves, però la seva intenció és fotre un cop d'ull.
Nascut entre edificis alts, grans avingudes, sorolls de cotxes, ambulàncies nocturnes, i colles de joves cridaners sota casa seva que passaven les nits comentant estupideses entre calades de marihuana, en Claustre va transformar tot això en harmònics al seu malfet cervell, que no va negar-li el dret a tindre la capacitat per estudiar i dedicar-se a defensar les causes perdudes d'altra gent.
Tota la seva vida professional envoltada de llibres i arxius on, el codi penal, era l'epicentre i base del seu sustent.
Va conèixer una dona maniàtica i picallosa amb els àcars, però aleshores ell això no ho sabia. No era capaç de veure més enllà dels seus pits i el clin-clon de la seva cintura que el reclamava dia si i dia també entre ametllers, avellaners, alzines... ella era molt de poble tot i que nascuda i crescuda a la ciutat, quan va tindre l'opció de fer la seva vida més rural, va quedar encisada i, envalentida per un altre amor, deixà tot el que tingués, per ell i el seu poble.
Van compartir anys plens d'amor i sexe salvatge entre olis de motor, bales de palla, tifes d'animals i canyes de tomateres. Això si, sense perdre mai el glamur que l'envoltava quan es tractava de sortir de casa per anar a qualsevol lloc ensajornada de dalt baix amb perfums i joies a joc amb els elegants i llampants vestits que cobrien els seus pits i remarcaven el clin-clon de la seva cintura a cada passa que feia.
La resta de mortals amb ADN masculí i tendències heterosexuals que compartien vila amb ella, patien sempre que intuïen repicar uns talons d'agulla a punt per agafar el tomb del següent carrer... potser es creuaven amb ella i, llavors, existia la possibilitat de bescanviar mirades, pensaments llords que derivaren en tocaments nocturns.
Un diumenge al matí, pits, cintura i talons d'agulla quedaren pansits, immòbil i trencadissos al baixar al graner i entre aixades i sacs trobar al seu marit, estès i rígid com un pollet de primera volada queda sota el seu niu. Acabava de perdre qui més estimava.
La trista situació va donar peu a poder conèixer a en Claustre passat un temps quan, envalentida per unes amigues, va decidir sortir a ballar una calorosa nit d'estiu d'aquelles on fer tombs al llit d'un costat a l'altre suant i amb l'angoixa del despertador rere l'orella, és el més semblant a dormir.
Vestit llampant, sabates de gala i perfumada tot ella sencera (les parts més íntimes, com de costum en moments així, també) posa un peu dins la sala de ball i uns metres més enllà sota la vintena de colors que reflecteixen les boles de cristall a les millors sales, i era ell. Ben plantat, gintònic en mà i cigarreta. El fum l'envoltava creant una espècie d'aura meravellosa en què en Claustre, esquifit i mig corbat, sorgia acompanyat per una caiguda d'ulls plena de tristor i amb dues bosses ben fosques damunt els pòmuls.
Els dos eren predestinats a estar junts perquè els dos tenen els mateixos gustos musicals, i amb la primera cançó que omplia la sala (Tears in heaven) ell, subtilment i amb un punt de picardia, la va convidar a ballar. Des d'aquell dia han ballat tants cops i en tants llocs que descriure-ho seria entrar en un relat paral·lel amb un títol tipus... -Peus d'acer-
Amb el pas del temps tots dos van viure junts històries d'amor i desamor (ell sempre disposat a picar per aquí i per enllà) que ella li perdonava un cop i un altre per tal de poder continuar fins a la fi allò que anys enrere començaren amb música, fum i llums.
A casa seva sempre n'hi havia de música, i tots dos alternaven recopilatoris d'un grup o l'altre per qui van quedar captivats en el seu moment.
Àpats de diumenge impregnats per productes de neteja que els feien poc agradables i, fins i tot, amb visites al metge de capçalera on, el diagnòstic sempre era el mateix... intoxicació digestiva.
En Claustre sempre li recriminava el fet de barrejar escopinyes amb ambientador, patates xips amb polvoritzadors de fusta per tindre una taula llampant, o el regust químic de forquilles, culleres i ganivets, producte de la immersió d'aquests en una barreja poc comú inventada per ella.
Els anys desgasten les relacions i la seva no seria l'excepció.
A les discussions per la neteja malaltissa podien afegir el poc tacte d'ell col·laborant en tasques de la llar que feia, però sota el comandament i l'obligació d'ella.
Els dos futbolers com els que més. Apassionats de moltes coses de la vida i compartint moments inoblidables que varen sorgir fruit d'un gran amor incomplet per la mancança de fills, tot i que ho varen intentar sovint i amb ganes. Inclòs canviant els papers al llit per veure si almenys així, de rebot i com qui no vol la cosa, podien complir el seu somni... però no.
El més proper a un fill que han tingut és la néta d'ambdós, fruit de l'antiga relació d'ella.
El seu difunt marit si en tenia de fills, dos, però també eren d'una relació anterior en què la seva dona va morir per tindre el cap on no tocava i fer animalades amb l'única intenció d'estar sempre fantàstica per ell o per qui gosés mirar-la.
Ja fa dues hores que és al terrat de casa Gintònic rere Gintònic i ella frega que frega, però avui s'ha aixecat convençut de fer-ho costi el que costi.
La nit passada, al llit, amb ulls com a plats i el cor a 170 pulsacions, repassava el que seria el seu primer crim als setanta-cinc anys!!!
Està acollonit, però la gent que perd el sentit de la vida i les ganes de compartir-la feliçment amb algú, de la nit al dia, són tant impredictibles com monòtons.
Ganivet en mà s'acosta al gran amor de la seva vida, que seu a una cadira vella de fusta, i li xiuxiueja unes dolces paraules a l'orella.
Ella encongeix les espatlles i mig somriu calmada, amb la mirada perduda més enllà dels ferros del balcó que dóna a la pinassa del davant de casa on, en Claustre anirà a buscar rovellons l'endemà a ple mes d'agost.
Les paraules xiuxiuejades provoquen en ella una reacció a la pell de fredor i calma, mentre ell li enfonsa el ganivet al coll i la plora i abraça al mateix temps.