San Quintin

Un relat de: res al cap
Ni recorda l'últim cop que anava pel carrer i en tot un trajecte sencer (ja fos per anar al súper, o per anar a pixar al Xipre que hi ha dos tombs més enllà) algú no l'aturava per preguntar-li qualsevol bajanada. L'hora, un centre mèdic, un carrer o un altre, fer una foto, enquestes, confondre'l amb algú... El cas és que cada cop que es passeja, li passa.
Per això ha decidit camuflar-se amb ulleres i barretina a més de fer-se el boig parlant sol, a veure si aconseguia arribar a l'estanc on, la Puri, el despatxava des de feia 17 anys.
I és que en Quintin era un home de barri. Dels de sempre. Amb ell la tercera generació al mateix barri. Així que la família Berronguea de Tolós Llunyà era reconeguda fet que, per una simple regla de tres, derivava a la situació de pauses continuades i molestes.
Fa dos mesos i escàs que surt d'una relació en què no hi ha trobat, un cop més, allò que buscava.
És sent decebut pq porta moltes relacions fallides i la gran majoria de curta durada, en gran part,pq li molesta tot allò que fa interessants a les persones... Les seves manies.
La Cíntia era massa permissiva i tranquil·la. No li agradava ser sempre ell qui prengués les decisions que fer, on i quan. Ella es limitava a dir que si i somriure mentre amb careta d'amor li agafava la mà. En Quintin va quedar fart d'ella en poc temps i el dia de la ruptura la Cíntia tan sols li donava la raó a tot el que ell deia, cosa que encara l'enfurismava més.
En canvi l'Aleix decidia per tots dos sense donar temps a mostrar la conformitat o l'angoixa que certes situacions li provocaren. Sempre de concerts, bars, multituds, sorolls, fum... Molt fum.
Va ser el fum el problema entre ell i l'Oriol. Fumador de fumadors. Home nascut per tragar fum.
Es fotia 3 paquets diaris a més d'uns quants "Puros Habanos" entre multituds de puntes de cigarro i cendrers atapeïts.
Li agradava tant el fum que va treure la campana extractora de la cuina i es tancava quan els llagostins a la planxa eren al seu punt àlgid. En Quintin no ho suportava. Però eren dues màquines entre llençols i això va allargar la relació més del que hagués volgut en un primer moment. Això si, les cigarretes "post coit" les fumaven junts.
Avui no funciona la carraca d'ascensor i ha de baixar les 4 plantes a peu. Toca escales. Reconeix que li aniria bé fer-ho sovint. Pujar i baixar un quart pis cada dia tampoc és un gran sacrifici i l'ajudaria amb les protuberàncies magres que es disparen a costat i costat de la cintura. O pel pit flonjo que es despenja cada dia més. Li fa patir per si un dia s'ajunta amb el melic. Tan fatxenda que és el pírcing que hi porta!!!
Baixades dues tramades senceres d'escales es topa amb la Lyla357 se saluden, es miren estranyament (no recorda que fos tan atractiva) i enfila les escales de baixada. Ella deixa anar un -quin culet per favor- en veu baixeta i fineta, però en Quintin ho sent, fet que el fa girar i somriure-la amb cara de babau.
Ja al carrer tira milles camí al metge de capçalera pels resultats d'unes proves de fa un temps, res important.
Està feliç perquè als primers 300 m ningú li ha dit res així que amb un lleuger somriure d'incredulitat continua el trajecte fins a travessar l'estanc de la Puri on espera la cordial salutació de cada dia. Afluixa el pas, gira el cap i fica ulls felins (com quan volies mirar porno al plus codificat) per tal de trobar-la i fer anar la mà... Però avui no hi és. Potser està malalta, o té un compromís, pensa ell.
Arribats al Metro ningú li ha dit res. Al trajecte soterrat, tampoc. De camí al metge tampoc.
El Doctor li explica el que toca, breument, i marxa cap a casa.
La incredulitat comença a recórrer el seu cos junt amb una sensació de neguit. La mateixa sensació que tenia per no sortir a la pissarra a classe mentre cridaven a toooots els companys i amics seus que eren mals estudiants.
Arriba a casa i jeu a la butaca de pell que té apegada al balcó principal. Perd la vista entre les cortines i els vidres. Avui des de fa molt temps enrera, ningú li ha dit res pel carrer. Ningú l'aturat ni ha donat al "clic" del seu cervell que engega la ira. Se sent diferent, com a perdut entre la multitud. Absent de tot i tothom. Potser és mort i no s'hi ha adonat? Llavors el metge no li haguera parlat!?!?! No deu ser mort!
Allarga un braç i estira un mocador. S'eixuga una llàgrima pansida i minúscula que li cau pel llagrimal i, tranquil·lament, dorm.

Comentaris

  • res al cap | 27-06-2021

    No tot ha de tindre sempre una explicació ni una relació.

  • San Quintin[Ofensiu]
    Prou bé | 23-06-2021

    Òndia. No entenc el significat del titol, ni el perquè de tantes faltes (és fet expressament?), Tampoc entenc gaire el relat. Però, sí, òndia, m'ha agradat!!!
    Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

res al cap

10 Relats

29 Comentaris

2276 Lectures

Valoració de l'autor: 8.57