En ulls de nena

Sirenes d'ambulàncies, corredisses d'homes de blanc escales amunt i els plors de l'àvia. No enteníem res. Jeia arraulida en silenci amb les meves germanes al sofà, veient com la mà de la tieta feia tremolar l'auricular amb l'esperança de recordar algun número de telèfon d'algú a qui recórrer. És tot el que recordo. Un buit en blanc i la imatge del meu avi, alegre com sempre, però aquest cop lliscant pel passadís en cadira de rodes.
En ulls de nena era envejable poder anar amunt i avall sense haver de caminar, sense haver de fer cap esforç per menjar i que sols amb un toc de timbre tinguessis a la teva disposició el que desitgessis: llegir, et donaven el diari; música, t'encenien la radio; aigua, t'acostaven el got als llavis. Què més pots demanar a la vida?
En les nostres mirades innocents hi retrobava les poques coses bones que li quedaven, assaboria qualsevol petit gest, broma o rialla que li mostràvem i allargava aquests moments durant dies. Ens sentia riure en els llargs silencis que l'envoltaven i ens imaginava dibuixant amb els seus llapis, en les seves llibretes.

Per a ulls més madurs és la fi més negra que hi pugui haver. Condicionar la vida a qui t'estima, fer-te'ls esclaus de les teves necessitats més bàsiques, no poder treure les ganes de vida del cos mig mort que t'engabia. I matar les hores, unes hores que per tu es divideixen en minuts i aquests en segons. Milions de segons per contemplar tots aquells racons del sostre de la sala que ningú veu, per observar les ombres de cada plec del llençol que et cobreix les cames, per pensar en tot el que haguessis volgut fer abans de que la vida es reduís en un llit.
Recordes les pessigolles que tenies als peus, recordes la pell de gallina que et recorria el braç quan et petonejaven el coll. I sobretot recordes amb encara més anhel, les excursions de cada cap de setmana a la muntanya, als amics que pocs cops veus, les escapades als racons del poble que més t'inspiraven a escriure i que sols tu coneixies.. les fugides que de jove et descobriren l'amor.
Els ulls més cruels però, et miren glaçats en la tristor, creen un gel dur que només pots trencar amb un somriure, són els que et recorden a cada instant l'amargor que et crema per dins. Els ulls més madurs són els ulls que menys t'ajuden.

Per això, ara que ja no tinc ulls de nena, em lamento de no haver pujat més sovint a la teva falda, em dolc per no haver escoltat amb prou atenció les teves històries, per no haver sentit aquells petons que tant odiava regalar.
Aquests ulls de nena que han fet tard, ara t'enyoren, ara s'humitegen quan et recorden. Farien un salt enrere tant sols per dir-te que omples un gran espai dins meu, difícilment visible en una nena que només volia jugar.