En Tristoi i les fulles

Ploraven, els arbres de l'avinguda. Ploraven. No era humitat, sinó disfressa de dissimulació. Un vapor d'aigua que havia mullat les voreres, però l'aire present no comportava aquella característica? Eren els grans vegetals, aquell seguit de plàtans, que s'havien deixat anar al dol, lliurat des dels seus cors amb anells concèntrics. Jo, bruixa només una mica sàvia i a la meva manera, vaig copsar-ne els dos enormes motius.
Un, el gat que jo anomenava en Tristoi. El van enverinar. Va morir patint moltíssim, amb els dintres cremats. Va deixar d'existir perquè feia nosa, igual que, per exemple, vint milions de persones que els EUA han eliminat des de després de firmar una pau prou fictícia quan van ser els grans i bons aliats. En Tristoi ni feia dos anys que circulava per l'àrea d'unifamiliars i quatre camps mal portats on una colònia felina sobrevivia com podia (dels efectes i desafectes 'humans'). Va aparèixer llarg i prim, enfonsat dels flancs per inanició. Amb el coll torçat, per alguna patacada o agressió. Amb aquell cap de gat mascle, tirant a rodó, amb els colors blanc i crema, amb aquells dos ulls d'un blau tant i tan sols seu. En Tristoi mirava de costat i d'aquella peculiar forma se m'acostà a l'ànima, per restar-hi. Una fada del veïnat, la Roser, col·laboradora amb la Protectora, va aconseguir agafar-lo en la gàbia-trampa i que fos esterilitzat i, un segon cop, curat d'una inflamació en una galta. En Tristoi, puntual, no es perdia tres àpats diaris mercès a la caritat. Jo, que al meu torn també atipava sense compromís exagerat alguns ferals, còmodament sense traslladar-me, em commovia mirant com profundament em mirava, com l'animal emetia un interrogant sobre, segur, l'existència, i els mals del món. Aquell posat, aquella expressió d'aflicció. Si jo girava el cap -mai tan bé com ell- per continuar aqueferada a la cuina, fos rentant els plats o preparant crema d'ortigues o una camamilla amb anís, o d'altres, no podia, ni volia, no obstant, evitar tornar la vista a la finestra per retrobar en Tristoi esperant teca i quelcom més, palplantat, com etern. Instaurat allà feia qui-sap-lo, com la vinya d'en Pavese.
Sí, els arbres el ploraven. Desprenien plaques de l'escorça en forma de cors que jo que em defineixo bruixa per les meves rareses, vaig posar-me a recollir per desar al calaix on havia dipositat una pedra bicolor, curiosament i gens casual, blanca i ataronjada, el dia que vaig saber que en Tristoi deixava un infinit buit a l'entradeta de casa i s'instal·lava del tot en aquella cambra que jo li havia obert dins meu. Vaig córrer fins el mar, net aquell dia, pla, serè, on espurnejava intens el raig daurat de l'astre de la vida. Vaig abandonar-me a la pena, agonia que sempre manté el rastre. Llavors aquell còdol entre tants. Retenir-lo a la mà tancada, que escalfa i protegeix. Endur-me'l. Tancar els ulls i amb obstinació cercar el no oblit dels seus. Un gat que et guanyava aguantant la mirada. Acaronar el còdol fred necessitant la tebiesa del record del seu 'ser' i què em va representar, què em representa.
Dos. Era hivern acabat d'encetar. S'havia respectat -o bé estalviat- arranjar els brancatges dels plàtans. Miríades de fulles per terra durant setmanes. Poètic espectacle que massa gent assenyalaria de molest, que si venia un aiguat, embossarien boques de clavagueres. I que la brigada de neteja no feia prou. Vull creure que feien més del compte. Que, enduts pel desig de les fulles, permetien que una petita part es quedés, encara que servís de ben poc, cosa que no els dirien. I és que les fulles dels caducifolis, sabent-se mortes, es sabien aliment de vida dins del cicle natural. Els seus progenitors ploraven: llàgrimes camuflades- paviments relliscosos-vernís lluent- gotes preses (anhel de líquida amorosa presó) sobre les fulles. No havien gosat confessar-los que en aquella situació llur propòsit esdevenia erm. Com podien tornar-se aliment per a la terra si l'havien subjugada al ciment?