Cal Pau

D’ençà tres mesos que estic vivint a una casa vella de poble, sense aigua corrent ni llum, tal com vivia gairebé tothom farà uns cent anys. Per la necessitat de rentar plats i desbrosar el vàter, no sé pas com dir-ho, empro aigua de la pluja o la busco a una font propera. Per il•luminar les estances faig servir un llum portatil gros que es carrega endollant-lo i per escalfar-me aquest hivern fins ara estic consumint butà, més endavant potser em comprarè una estufa de llenya. Ah! Per dutxar-me ho tinc molt fàcil, cada dia vaig a la piscina municipal a fer esport i aprofito per fer-me una bona higiene.
Amb dos “palès” i un matalàs que he trobat ja disposo d’un llit força confortable.
A les golfes em va sorprendre una taula d’estudi arraconada a la pared, potser la tenien oblidada fa generacions, ara la utilitzo per escriure relats en català, abans l’he resituada a una estança on toca molt el sol, llum natural, amb ella també hi havia una cadira de fusta lleugera i una altra de cordam a punt d’estavellar-se, per ara ja en tinc prou.
Malgrat les aparents incomoditats, potser feia trenta anys que no dormia set hores i mitja seguides, sense interrupció, com ho faig ara.
Potser pateixo una xic de solitud, m’aniria bé disposar d’un cos amb ànima, de poder gaudir tots dos del frec de pell a pell, però açò qui sap si també implicaria discussions per motiu de convivència i la casa deixeria de ser una cau de pau per esdevenir una llar amb tensions internes, no es pot tenir tot.
També he pensat que m’aniria bé compartir-la amb un bon gos adoptat, però com treballo de nit, el gos s’estaria moltes hores sol a la casa i em sabria greu per ell.
Ara estic netejant l’antic estable, que està ple fins a dalt de plàstics i tota mena de desixalles, el meu proposit és convertir l’estable en un oratori o sala de meditació, un lloc exclusiu per practicar el silenci, per sentir a Déu i l’univers, però hi ha mesos de feina per endavant.
Per assabentar-me de com roda el món haig de baixar fins a la cafetaria on puc veure una mica de televisió, sempre tenen posades les noticies, si no fant futbol. També llegeixo la premsa, tot és en llengua castellana, que ja està bé, però em sentiria millor poder llegir en català i veure la Pilar Rahola i Toni Cruanyes.
A diferència de viure en un pis, aquí quan plou puc sentir molt bé com pica l’aigua de la pluja al terra dels carrers i a les teules fetes de terrissa, si bufa furiós el vent m’arriba la resposta del brancam del boscos que envolten el poble, i per la finestra veig passar milers de núvols en la mateixa direcció, semblen un estol de naus intergalactiques que qui sap on deuen anar a fer mal. A les set del matí em desvetllen els toc de campana de l’esglesia parroquial, a vegades s’adelanta el crit d’un estornell matiner.
En aquesta casa m’han tornat les ganes de escriure bestieses i llegir tota mena de llibres estranys.
Quan fa bon temps sorto a caminar al Pla del Magre o segueixo la riera de Rubió, sempre coincideixo amb altra gent que ha tingut la mateixa pensada. Em consola no ser l’unic que no està boig.
Si em ve alguna nova esperiència ja us l’escriuré, un consell però, si podeu deixeu de viure a un bloc de pisos rodejat d’edificis semblants i aneu a viure tot l’any a un lloc on es pugui trepitjar i olorar terra humida. No us planyeu de no gaudir de calefacció central i conexió a internet al domicili, durant milers d’anys les dones i homes n’han prescindit i no crec que siguem més feliços que ells.