Barquer, porta'm a l'altra riba!

Barquer, porta’m a l’altra riba!
Sé que ella m’està esperant
asseguda a la platja
abraçada a les seves cames.
Els cabells esbullats i amb
el seu vestit blanc
que li fa la pell més bruna.
de tant en tant , amb un branquilló,
escriu el meu nom a l’arena humida
i alça la vista per preguntar a les ones
per la meva arribada.
Barquer, afanya’t!
Tant és si aquestes quatre fustes són porugues,
tant és si els rems et pesen massa
i si l’esquena ja et comença a fer mal.
em dius que ets tan vell com el temps,
però que no ho veus que ella esguarda
les gavines amb pregona tristor?
Que no t’adones que el seus llavis em tenen anhel
i els seus rinxols enyoren el meus dits.
Si vols ja t’ajudaré a empènyer la barca
i agafaré un rem,
per penyora t’ofereixo el meu abric blaumarí
Que a hores d’ara és ben feixuc de tan xop,
ja no l’hauré de menester mai més.
també t’espantaré aquells corbs que són tan lladres
i ens prenen les nostres petites il•lusions.
Comença a plovisquejar i remugues que açò
no és bo pel teus ossos,
que més valdria haver-nos quedat a port,
au no rondines tant,
sembla que et vingui de nou,
si no haguéssim sortit a la mar
encara restaria jo en aquell maleït
llit de l’hospital amb aquell bruixot
vestit de blanc que no em deixava morir en pau.
Quina poca ànsia que tens, barquer!
Em sap greu fer-la esperar
amb els seus eterns vint anys
i vull tornar a somriure.
Ella s’atansarà amb la seva oïda al meu pit
ja que sap llegir-me els batecs.
el meu penis tornarà a brotar
i amb la sorra enganxada a la pell
l’estimaré.
Thànatos, no pots anar més de pressa?
Ara em vens a que tots sembla que ens empaitin
un xic pugem a la teva barcota.
a tu no et deu esperar ningú a cap lloc, oi?
Només els que vas a recollir?
Sempre has fet aquesta mateixa feina?
Ja en deu de ser trista la teva tasca,
veig que se t’escapa el riure
per sota el nas,
potser deu ser que a tu no t’han estimat mai
i tampoc deus haver estimat a ningú,
que no has sigut mai jove? Si?
Llavors no entenc res.
Quan estiguem més tranquils,
després de les abraçades,
penso xuclar-li l’orella,
això la fa riure i ella em pessigarà
la piga que tinc al braç.
cercarem petxines, les més rares,
on les posarem si no tenim butxaques?
Les haurem de tenir a les mans.
Que encara n’hi ha per gaire estona, barquer?
Ja començo a albirar la costa.
Érem jovenets, quan ja sabíem del cert
que es moriria, que ja no hi havia res a fer.
Em va dir que no patís, que ella m’esperaria a l’altra riba
i ens retrobaríem, va afegir:
Ja veuràs que bé ens ho passarem, Joan.