En Luanga i el lledoner

EN LUANGA I EL LLEDONER

En Luanga estava conduint la furgoneta de cinquena mà que sovint el conduïa a ell quan es perdia: el vehicle dominava la inèrcia.

Anava rosegant una llesca seca de pa de feia massa, però no hi trobava mal tast. La ràdio, acompanyat fidel, funcionava amb la veu quasi a zero per tal que l’home de trenta-sis anys ni s’afligís ni s’enverinés d’un tipus d’objectivisme massa sovint esmicolaire de positivisme. S’estimava més escoltar heavy metal flonjo: light metal.

Es dirigia a la granja on treballava de masover diürn. De nit, l’espai era vigilat per mussols i guineus que coneixien els esperits protectors i mig se’n disfressaven si calia. Però perdonaven els necessitats que furtaven enciams espigats per fer-se amanides i sopes.

En Luanga coneixia la carretera quotidiana més que no pas al seu pare, a la seva mare, a la seva germana i a cap parella que havia tingut, la majoria de caràcter fugisser. Els seus ulls, menuts i d’un marró lluent, miraven endavant i cap els flancs, exercici que s’havia empescat i que practicava uns minuts quan la via era intransitada. I les ulleres de sol poc radical servien per estirar pestanyes a veure si assolien el vidre.

Aquell tram llarg i pla era l’anterior a la zona que li feia mal. Supurava tristor. En supurava. Supurava. Su...? Su?

-La Su! Su!

El so sil•làbic li va fer pensar en ella. L’havia coneguda a través d’una xarxa de gent a qui no agradaven les xarxes socials. Quan es van demanar fotografies, la Su es sorprengué. No era africà, en Luanga? Ell va aclarir que el seu nom sencer era Carles Luanga. Que venia de Charles Lwanga, un catequista ugandès màrtir que va acabar cremat viu. Ho sabia perquè ho havia buscat. A casa seva l’havien batejat amb aquell nom compost per fer ‘més nom’, per ser més que Carles i diferent de Joan Carles o de Carles Ramon. No coneixia cap altre Carles Luanga. Luanga el diferenciava més i va quedar d’aquella manera. El lloc de naixement de Charles Lwanga, Namugongo, Luanga a vegades l’usava com a cognom, quan volia fer broma a algú. O a l’escola, de pseudònim, quan havia de fer un escrit per als típics concursos de Primavera Literària (no podien canviar l’estació, que ell era d’hivern?!). Signava Namugongo. O Mugongo. O Gongo. L’ocurrència va fer riure la Su. Li va explicar en la primera trobada tangible en què van acabar fent l’amor sota una palmera datilera que ignorava que era mig víctima d’un escarabat letal. Van estimar-se sobre una tela florejada que ella havia emprat quan vivia d’un top-manta tan miserable que sarcàsticament definia de bottom-manta. En Luanga, en un moviment d’excitació, es va clavar un rellotge d’hores mortes que havia quedat oblidat en un plec rebel, enganxat en un fil tossut. Aquell enginy controlaire del temps li va deixar marca com les hores vives que es desaprofiten i la Su, després de riure, li va regalar.
La Su...què se n’havia fet? On era la rialla encomanadissa de la Su? I el rellotge? Mai havia rutllat. Imaginava que se n’hauria desfet en algun trasllat.
S’obligà a apartar la noia del pensament. En Luanga havia assolit la zona de dol: la del lledoner extirpat. La furgoneta emetia uns sons estranys, diferents dels precs de voler ser camperitzada (el volia dur a Grècia i a l’Índia, aquell automòbil tronat que només netejava la pluja forta). Furgobruta! Això exclamava quan ella reiterava en les ganes de viatjar a aquells dos destins. D’on treia, que haguessin de ser aquells en concret?

- No hi ha economia, Furgobruta! Calla, no hi tornis! Recorda que estic pagant un deute. La cafeteria d’aire victorià. Per què les tasses no podien ser de fang cuit esmaltat o de ceràmica i no de porcellana? La Mimience em va ben enredar, com les seves cames, els seus braços i la seva llengua. Va marxar amb un creador de pàgines web a Webland i queda’t el merder. És una mala puta! I jo...jo sóc de bona pasta! Tant de bo se’ls desinflin els webs! Que us doooonguiiiinnnn!
En Luanga va vomitar ràbia i frustració.Però el cotxe expressava plany. I era pel lledoner, aquella mola vegetal solitària que no saludava des del marge previ a uns camps, aquell personatge amable en què es fixaven sempre.
-Hola, senyora entrada expressa per a La Superclass, urbanització de luxe! Ja estàs feta. Contenta? Senyora accés més ràpid. Senyora facilitem-ho tot als benestants. T’odio!
L’emoció continuava esclatant.

-Els interessos manen. Manen! No passa res, absolutament res, que per accedir a la carretera quatre ricatxos se’ls hagi de construir una via a mida. No és greu matar un lledoner centenari. No és res greu, no! De la seva fusta en faria forques per rebentar-vos la inconsciència. Què us heu creguuuut! L’empresa d’obres...què l’importà destruir? Mentre li procurés feina un grapat de mesos que va allargar allagar allargar amb parsimònia! El principal havia de ser parent d’un superclasser, és clar!
Cridar desfogava.
Va veure el mot ‘radar’.
-Del dret i del revés controles. I controlen que controles, radar. Radar!

Estossecs irritats per fer-se escoltar pel radar i per la furgoneta i prosseguí:

-Oi, síiii, i la descoberta d’un jaciment històric colgat...que s’ho van passar pel folre, folre, folreee! A callar, a destrossar. Sé el seu secret. Van vendre peces antiquíssimes a qui sabien que les voldria. Amb l’aconseguit es van pagar sopars cars amb extres en prostíbuls selectes. El lledoner m’ho va dir.

L’espectacular caducifoli es movia diferent amb cada vent. L’home l’havia observat les estones en què s’aturava a fer un mos i un pipí (massa infusió d’aigualís, prenia endejú), tot són costums.

-Em demanaves que prengués els teus pesolets quan no fossin verds, em pidolaves que en fes confitura de lledons. Jo no estava a punt. M’explicaves que podia tenyir seda amb un colorant que contens a les arrels i jo et responia que ho faria quan trobés una deessa de l’amor a qui embolcallar amb aquest teixit que només pot ser del groc que tu destil•les, arbre del meu cor. Tu, per desviar, em parlaves d’un cosí, un pi d’allò més social, isolat amb turons farcits de xalets al davant i el mar invisible al darrere, tapat per la zona hotelera. Jo assenyalava que com se sap quin és el davant i el darrere d’un vegetal? Tu feies com que no ho havies escoltat. ‘No s’ho mereix’, sentenciaves. Tu tampoc t’ho mereixes. On ets? Eres feliç ran del terreny asfaltat, resistent a la pol•lució, eres feliç? No enyoraves la terra que no és gris? Pocs ocells t’usaven per a fer el niu quan tot va començar. Ni se t’acostaven conills ni ratolins ni eriçons. Els teus avisos, el cant d’uns fulles concretes entenedor per a cada espècie, va salvar atropellaments. Gràcies.

Va fer com si hi fos. Va posar l’intermitent per a cap cotxe al darrere, va situar-se al lloc profanat i va aturar-la. Tremolava pel pes de les llàgrimes amb les quals regaria l’espai exacte on l’arbre havia viscut. El sabia malgrat la monòtona i aberrant uniformitat.

Dret en un punt fix d’un cercle imaginari d’arrels entrellaçades va mullar el paviment. Era d’hora. Havia d’entrar a les set. Faltava, encara.

Molestava que de tant en tant els automòbils trenquessin la intimitat.

Un...va desviar-se i va aparcar a la cuneta. En va sortir una dona amb els cabells llargs i arrissats. Semblaven la capçada del lledoner.

-Su?
-No. Sil. Sóc la seva bessona. Ens coneixem? M’he deturat perquè t’he copsat desolat. A mi se’m va morir un ànec mut ahir, en Mutis. Volia enterrar-lo en un lloc especial. Aquí...no hi havia com un camp amb un arbre gros com fent de llindar? Per qui tens pena, tu?

En Luanga va recordar que la Su li havia comentat que tenia un clon. No havia estat una broma! L’únic que les distingia era la cabellera. La De la Su, llisa i pixanera; la de la Sil, un núvol. Va desitjar tocar-lo.

-Per qui tens pena, tu?-va tornar a preguntar la dona d’una edat com ara la d’ell.
Una mena de sorollet de cosa que grata es va imposar de cop i volta. El so augmentà. La Sil i en Luanga van mirar cap a terra. Una esquerda alliberava un brot fort de lledoner.

-I si estem en un somni i s’esdevé com la mongetera màgica d’un conte que ens du fins el cel? Vaig a buscar el cadàver d’en Mutis. Li entregaré a Sant Pere abans no faci torrades que punxa amb les claus del paradís davant una llar de foc que alimenta amb fusta de l’infern més innocent. Ho sabies?

-Espera! Deixa’m passar les mans per la teva flonjor capil•lar, Sil!

Li ho va permetre.

La Sil anava vestida amb una camisa de franel•la de quadres lila clar i blanc, una granota texana i de calçat una mena de barreja esclop-botí foscos.

-Vas de grangera? Jo treballo en una granja. Vols venir a prendre cafè si esperes la meva estona de descans?

Sí que podia. I volia. La Sil no treballava. Vivia de dos lloguers d’uns pisos d’herència per part d’avi matern.

-I la Su?
-Està casada. Ja no és la Su. És la mama. El seu marit és el papa. Fa dotze anys que s’anomenen així, des que es van trobar en una ruta excursionista de nivell fàcil un dia de tardor anant cadascú amb un grup diferent. Ho van classificar de romàntic.
-Jo en diria casualitat.
-És més! Tant ella com ell van voler fer fotos d’una tonalitat viva que els va atraure. Els altres esmorzaven fent-la petar. La Su i en Menge van trobar-se davant un arbre de caquis rutilants que presumia en el marge d’un rierol.
-Menge? Què menja?
-Diumenge! El papa.
-Papa?
-S’adrecen així l’un a l’altra. Han volgut perdre identitat i fusionar-se de forma casolana irreversiblement.
-Fills?
-No. Visiten el caquier a finals d’octubre. I col•leccionen granotes de granit. I sí que crien, bé, deixen criar: conillets de teulada.
-Que no cal dur a escola ni al cinema. No han hagut de canviar bolquers.
-No. Tenen la vida regalada: sis lloguers, dos d’ella i quatre d’ell, que és fill únic. No es mouen massa de la llar. Tot són móns. Algun cop s’arreglen per anar a treure les escombraries al poble del costat, per allò de caminar fora hores i si els ve de gust.
-Me n’alegro per la Su, que tingui una existència plena a la seva manera.

Va somriure, la Sil. Amb els ulls. En Luanga va endinsar-s’hi un temps que ni aquell rellotge qui sabia on parava de la Su hauria pogut comptabilitzar.

-El lledoner reviu. El teu ànec ressucitarà. Jo també vull un món. Amb tu. Et miro i et veig vestint seda groga.

El sí de la Sil va causar celeritat en el retorn de l’arbre. Aviat el gran lledoner s’envolava, com una nau, amb la parella a dins. I ocells i bestioles. I en Mutis marejat acomiadant-se de la Furgobruta amb la síl•laba OM.

Avall, avall, avall, diminutes, ridícules, les línees de la carretera s’ho miraven enrabiades, elles que treien llibertat i no en rebien. Perquè el lledoner havia guanyat sense cap més lluita que SER.