En aquell lloc estrany...

que sempre ens acompanya a un lloc estrany...

Salut.
onatge

... i ja tinc el cap com un timbal. Moltes coses m'han agradat, d'altres m'han deixat indiferents i unes terceres senzillament no m'interessaven o jo no els interessava a elles.
No em queden massa forces de comentar rés però, diguem extrany, aquest poema m'ha deixat petrificat a la cadira. No sé si serà que tinc un dia "raro" o que realment és boníssim (les dues coses sospito que són prou certes).
Nomès et vull descriure't el resultat de tot plegat: m'has fet plorar d'emoció.
Moltes gràcies!

Es rar veure un poema que ens remogi tant. Un altre cop em tinc de rendir a un poema teu. Es facil endinsar-se dins l'horror de forma indirecte, pero aixi només s'entrelluca la superficie. Per els poetes es feina que en poques paraules torvin i facin reflexionar al lector, cosa que tu ho resolts molt bé.

llum
sols és en el teus ulls

pot ser l'inici d'un poema

M'agrada però més l'estil contingut en escriure que llueixes.

el dolor i la mort s'apropen als ulls d'un infant, no tenim perdó, no hi ha prou versos per cridar.
Quan la llum i la vida eixen dels ulls dels infants com d'aquests dos solets de la foto... respirem tranquils i admirem la creació. Felicitats, marassa!!!
Una abraçada

"gypsy-queen" de RC!

Pel que sembla, els teus poemes acabaran essent una referència a RC. Només dos comentaris marginals i "out-of-the-box", doncs per valorar la forma i el contingut dels teus escrits ja hi ha poetes que han deixat abans els seus meditats i valuosos comentaris.

1) El llenguatge: on as aprés a escriure amb tanta correcció? Quan he llegit el teu "conhorta" m'he dit a mi mateix "Typing mistake ..." He hagut de recórrer al diccionari per reconèixer que tant "confortar" com "conhortar" són correctes en català ...

2) Les teves filles, poemes de carn i ossos, guapíssimes. Felicitats per la part que li pertoca al Manel ....

Una abraçada,

Carles

Un curt article "De tu a tu", d'ALFRED BOSCH (avui,12 D'OCTUBRE 2006), ha fet justícia a un "colonitzador de Guinea, el Tinent Ayala," comentant un llibre de Gustau Nerín.
En copio unes frases:
"A prop de la jungla, tinent Ayala, havies muntat el teu fortí de violéncia i despotisme. Diuen que una nit, fart de sentir els plors dels infants, vas ordenar que clavessin fulles de plàtan a les cabanes d'on provenien els gemecs. L'endemà, amb sang freda, vas tirar els nadons molestos a la foguera - i
llestos-..."
...Una petita mostra de com colonitzava la Guinea "espanyola" -per excepció- un representant de la Raza, el dia de la qual avui celebra Espanya...

Hola gypsy,
Acabo de llegir el teu comentari i la veritat és que m'ha omplert moltíssim les meves esperances d'arribar a sentir el que escric i alhora escriure el que sento.
Poques vegades, molt poques, m'atrau fer comentaris sobre un escrit, més que res, perquè no sé si tinc prou dret a fer una crítica.
Vivim en un món excessivament desgavallat i sorollós i jo el que pretenc és molt senzill : llegir i escriure versos i poemes i compratir-ho amb persones com tu i d'altres de relats, que indiscutiblament féu el món de la poesia mes esvelt, esperançador i noble.

Un brindis per les teves paraules plenes de poesia i d'una forta sensibilitat, i ja en tinc prou.

Roda03

M'he quedat francament com colpit per la bellesa i excelència d'aquesta poesia. No hi ha res a destacar, sinó tot el poema, cada una de les seves parts; tot i que si em forçessin a fer-ho, et diria que els tres primers versos són una obra mestra. Gràcies per aquest poema.
Normalment odio ficar nota, però avui un deu m'ha semblat poca cosa, sento no poder ficar més que deu.
I disculpa lo exagerat que sóc, però l'impuls del moment m'ha pòrtat afer-te un comentari així.

Una forta abraçada.

Arbequina.

... Tan insòlit, és el nostre. El tenim al costat de casa i no ens adonem de que hi és.
Un bon relat, tan real com la mateixa vida.
Mercés pels teus comentaris, com pots suposar estic totalment d'acord amb tu. Una abraçada.

el plany que ens mou
la serp que s'arrossega
a la selva, a la selva,
inconscient de la mirada
seca i a la Meca,
et diu el que veus
¿i que veus?
la tropa de l'elefant
la feresa imaginària
la llàgrima de cocodril
que la mentida cou
i com cou!
Cou als ulls i
cou als dits i
cou a la cama
i al genoll
que si t'arreplego
te l'estampo
al mig dels morros
Fi

...xicona, se'm fa més estrany que pujar al Kilimanjaro. Ho he dit més de cent vegades: els "renglons curts" no formen part del meu vocabulari.
M'ha semblat, així, d'impressió primerenca, com una visió de l'Infern d'aquell senyor antic italià tan famós anomenat D.A. No ho sé. I això que alguna vegada, per provar, també he escrit sense acabar els renglons com toca. O siga, al final.
Molta salut i molta rebolica!

PS.
1.En certa forma, el Carles té raó. "MALGRAT" és masclista. Intemporal -fora dels temps (o aprofitable per tots, perquè 'sempre'? hi haurà)-, però amb una certa dosi d'anti-masclisme (només cal fixar-se en la forma descriptiva de les mans)que les dones heu copsat molt bé.
2. El masculí de 'xicona' és 'xicon'

Ostres gypsy,
només dir-te que m'has fet ben bé reflexionar, si és que no hi penso prou, sobre els diferents registres pels que passa la nostra "consciència vital" (no he trobat un terme millor...), a vegades tan segurs ens sentim, tan aferrats a la vida, a vegades neutrals, ja ens està bé, però, aix...Sovint tan vulnerables i volàtils. És un joc de miralls que sovint costa manejar.

Respecte els teus comentaris, moltes gràcies, faràs que em posi vermelló!!

Tinc ganes de publicar més. Intentaré superar el bloqueig, a vegades tan sols de publicar coses ja escrites...

Un petó fort!

Aleixitus.

el dolor és immens, la situació caòtica, l'esperança nul-la i l'ànima negra... llavors la mort somriu i crida... però és un efecte òptic emocional: cal rebutjar-la!

( La finestra
és un parrac de llum
en la paret )

A l'albada
segueix adormida
al meu costat, nua,

respirant intencions
de posseir-me amb maniobres
en fred,

amb el puny ple
de pastilletes roses, blaves
i brunes.
( Un dia se li anirà la mà
i no despertarà )

Mogrons de llum i fina llana negra
en el pubis.

Obre les cames
oferint-me refugi amb úter humit,
invitant-me al retorn per acabar
el cicle.

La rebutjo.

La MORT vol ser la meva mare
a l'inrevés.

ERAM, l'anomenaré... ERAM.

Jugues amb l'abstracció, el misteri, la universalitat del dubte... amb una perfecció espectacular. Perfecte.
Petons i una abraçada
PD. sobre el meu poema LLETJA volia expressar (sense aconseguir-ho) que la lletjor no pot ser un impediment de tancament social. Cal perdre els prejudicis i plantar-se a la taula amb la resta dels invitats i que ells, si són intel-ligents descobreixin qualitats de la persona tapades per la lletjor. El ganivet a la mà, vol demostrar que no té por de portar una vida normal, costi el que costi.

És clar que el text té un sentit, però no aconsegueixo intuïr-lo. Parles sobre quelcom que ha de venir? És un text amb projecció de futur? O és realment una experiència viscuda de la qual n'has amagat el nom perquè el text reflecteixi una idea universal? Els innocents de la guerra, de qualsevol guerra?
Un text com un llamp que traspassa, cru i despullat com els ossos d'un cadàver.

Felicitats, moltíssimes.

surt després de besar la lluna

que no puc parar de repetir-ho, oh, se'm ha quedat la veu en queixa, en una mena de sospir que muda la pell entre la sorpresa i la commoció...

Però espera, em deixes paladejar a poc a poc cada una de les lletres? Em deixes pensar tranquil·lament entre aquell parell de batecs en que ha quedat atrapada la meva ànima?
Fa poc, acabava de llegir un fragment d'un article que deia així:
"Què deuen ser els poemes, aquests éssers malaltissos que han de reposar, com els fills dèbils de la família?
[...] en les coses que sents com a sentències, poques vegades hi penses de veritat..."

Repòs etern, mort. Realment les paraules reposen? Fins i tot parlant d'aquest mateix repòs la queixalada de la mort no acaba mai d'arribar a elles.
On l'has vist, aquest ample canal, aquesta riera ampla d'imatges per on tan sovint t'hi passeges?
M'han vingut al cap petits sepulcres blancs, tots disposats en filera, tan... oh!

Però Gypsy... on és, no el veig, no aconsegueixo per enlloc trobar aquest dolç esguard de la mort, només quan ella em mira, només quan la mirada recau en mi llavors puc apreciar-lo... però si no el seu rostre se'm deforma com en un mirall convex...

Mmm, demanar-li consol i reconfort a la mort... però aquest lloc tan estrany, aquest indret simbòlic decadent se'm apareix ara amb por i nitidesa....
No deixis d'escriure,
La dama de Shalott