EM DEIEN PEL·LICULERA

Doncs, sí. Me’n deien sovint, i no em deixava indiferent. Més aviat m’enrabiava; no pas gaire, però; mai he aconseguit fer-ho de debò. No em definiria com a “pel·liculera” ni tafanera, però, succeeix que quan intueixo quelcom, la majoria de les vegades, l’encerto. Observo més que parlo i així passa el que passa. Pel que fa al cas d’ara, els entenc. Certament, és un xic rocambolesc.
Tan sols un any, i un fet global, ens ha canviat, sinó la vida, algunes maneres de viure-la. Una de les més rellevants, el treball des de casa; convencions i reunions virtuals. Van aparèixer un dia i, possiblement, s’hi quedin fins no es sap quan. No descobreixo res de nou.
Amb el que sovint havia pensat, és en el perill que això comporta, pel que fa a la intimitat. Amb aquella alegria obrim la porta de casa al món. En un pim-pam, les tenim a l’abast, les cases d’altri. En aquest darrer any, nombrosos i celebrats científics que tenen quelcom a dir i aportar, han estat entrevistats. A banda d’escoltar, em fixo en el seu entorn. Són els petits detalls que solen parlar de la persona entrevistada. I aquell dia foren excessivament expressius; massa, pel meu gust i pel que fa a la meva estabilitat emocional.
Es tractava d’un eminent metge català; residia a Boston des de feia uns anys, més exactament, volava d’aquí a allà i, d’allà a aquí, un cop per setmana, si fa no fa. Era ell. No m’erro perquè el tinc prou conegut i apamat. Em sé la ubicació de cadascuna de les pigues que té escampades pel seu cos, arreu del seu cos. Un cos amb atributs virils que no es desdiuen de la seva intel·ligència. Sí, el tinc apamat i follat. Ja està dit!
Em sembla increïble que ho hagi pogut expressar d’aquesta manera tan...grollera? S’ha acabat el bròquil! Una altra expressió que no té res a veure ni amb l’amor, ni els sentiments, ni la tendresa amb què l’he estimat. Ho dic en passat, i no em vull fer enrere; és un bon inici per una etapa que tot just comença en aquest instant. En altres circumstàncies de la meva vida em vaig deixar portar pels sentiments i no em tornarà a passar. Ara, em vull estimar a mi mateixa, i em protegiré com sigui. És l’hora.
Ha arribat el moment de deixar que aflori la ràbia que sento, crec que ja ho he fet i no el planyeré. El deixo lliure. I, tant que el deixo. Per tal de no desdir-me’n, del que ara sento, demà faré canviar el pany de casa; enviaré un telegrama al seu despatx i, per poc que pugui, marxaré de casa uns dies. No responc de mi, de la meva feblesa, cas de tenir-lo al davant. Matar-lo, no el mataria; més val que segueixi fent quelcom de bo pels altres ja que no ho ha fet per mi.
Els que fan entrevistes no presencials, haurien de tenir molt en compte els detalls, aquells detalls sense importància, que passen desapercebuts o no, i que capten les càmeres del Gran Pop que és el Sr. Google.
En el cas del personatge del que parlo, en el moment de l’entrevista es trobava a casa, en el despatx; en primer pla destacava una foto de família; ell, visiblement afectuós amb una dona, sens dubte la seva, i tres nens rossos, àdhuc els seus.
Com que em costava de creure, per molt pel·liculera que fos, vaig fer la consulta al Sr. Google. Calia assegurar-me’n, és prou dolorós. Per resposta, l’esperada: La clàssica família americana; la clàssica casa als afores, la piscina i la gespa ben tallada. Ella, mestressa de casa. Els nens, dos nascuts abans de què ens coneguéssim i decidíssim viure junts; el tercer, mentrestant, no fa pas gaire. No hi ha excusa. Ha actuat com si, talment, tingués dues famílies. Això, sí, que em creia que només passava a les pel·lícules.
He de fer via. Ja no tardarà en arribar de Boston. En teoria, ARA em tocaria a mi. ÉS el meu torn. Que malament sona, oi? No vull que em trobi plorant...