Els teus ulls glaucs

Un sol reflex de la teva retina,
un raig de sol reflexant la teva mirada
feu imprimir en el meu record,
el color glauc dels teus ulls.
Vaig quedar-me extasiat,
un moment perplex,
i, dos segons en l'aire.
La bellesa serena i captinguda en la teva persona
feu com si res.
Hi ets en la meva retina,
que ha memoritzat el color de la teva,
per qualificar-lo d'únic de la seva categoria.
Altra gent tindrà el color dels ulls glaucs.
Però jo no els conec.
Conec els teus,
adornats de bellesa
i generosa presència.
Els teus ulls glaucs els recordo per la teva mirada directa,
pura i ferma, mordaç i captinguda,
valenta i ambiciosa, natural i serena.
"Els teus ulls glaucs" són fets cançó,
són musicats i són escassos,
com ho van ser les nostres coincidències:
escasses i puntuals.
Així és que recordaré aquells ulls glaucs com a inspiradors,
com a darrers bastions de la bellesa sublim
d'alguna naturalesa humana privilegiada.
Ulls glaucs discrets i fets ànsia.
Amb discreció els amagaves,
amb discreció els ocultaves
i amb discreció els mostraves...
Fets ànsia per saber-se escollits,
fets ànsia per creure's en superioritat,
fets, per antonomàsia, ànsia aliena.
Ésser vist, ésser tocat per la llum d'aquells ulls,
en aquell moment en què un raig solar
mostrava el reflex glauc dels teus ulls,
que són omnipresents en la meva retina
provocaria subordinar-me a la magnitud de la perfecció,
provocaria un no saber estar sense admirar-te,
provocaria, inclús, que l'art es rendís als teus peus.
I fer-te immortal plasmant la teva imatge
en paper, en llenç, en gravat,
en qualsevol material que pogués
absorbir aquell color glauc dels teus ulls
adornat de la teva bellesa i presència.
Aleshores, aquella peça d'art,
restaria restant al menjador de casa,
sumaria sumant emocions inconcebibles,
multiplicaria el goig, tot multiplicat,
dividiria la sala d'estar, tot dividint el menjador.
Com més podria lloar-te?
Com més podria anomenar-te?
Com més podria fer-te cas?
Com més puc homenatjar-te?
Com més puc ser per a tu un serf?
Com?
Com no vaig manifestar la bellesa continguda en lletres?
Com podia expressar el desig de tenir-te amb mi?
Com havia pogut desitjar no expressar el que sentia llavors?
Com he pogut mantenir-te en el record, amb el pas dels anys?
Com?
Com expressaré la meva admiració, si així no ho aconsegueixo?
Com et situaré en un context, si vagament recordo el nostre entorn?
Com faré de les reminiscències un poema, si només t'he vist dues vegades des d'ençà?
Com?
Com puc qualificar la importància que ha tingut per a mi conèixer-te?
Com segueixo enamorat, quan m'he enamorat altra vegada de tu?
Com?
Com, els teus ulls glaucs, van causar tant enrenou en la meva serenitat?
Com?
Co...?
C...?



Epitafi:

...I malgrat tot, passaren els anys. Deixí de veure-la i tenir-hi contacte. Dues foren les vegades amb què ens creuarem en el camí. La seva fesomia és per a mi, inesborrable i la reconeixí en cada moment. Però no retornaré a ella. La deixo en el pedestal, que allí està impressionant i no molesta. Era guapíssima, polida, neta, pulcra, un pèl massa religiosa per a mi, però bàrbara en tots els sentits... Quina dona! Em consola saber que la meva companya sentimental actual em recorda, en concepte i físic, a la meva enamorada dels ulls glaucs. I així és com sobrevisc. Pensant que tal vegada, l'esperit de perfecció d'"ulls glaucs" es va escampar... i així, jo en recullo les llavors, fonamentant així, una cultura de la bellesa escassa, com ho som tu i jo, com ho és la humanitat i com ho és cada ésser amb les seves particularitats i característiques úniques i irrepetibles. Tan sols millorades, amb el pas de les generacions, pels nostres fills i filles, néts i netes i generacions futures. Amb "ulls glaucs", vaig descobrir la bellesa per la bellesa, la gratitud per la gratitud, l'autenticitat per l'autenticitat. I així se succeïren els anys de prosperitat econòmica, d'amor fraternal, del seguici de l'amor fet poesia i vaig enamorar-me i continuar amb qui em pertocava, una persona molt més humil, sense tants ocellets al cap, més pragmàtica, molt treballadora, una mica grassoneta pel meu gust, però una persona feta per mi. La meva estimada em va recordar a "ulls glaucs" i em vaig llençar al darrere seu. Han passat anys i anys, he baixat dels núvols, respiro millor, allà dalt em faltava oxigen. I puc dir que he sortit viu de dos amors platònics amb els calçotets posats i amb moltes ganes de donar guerra a qui la vol, de donar amor a qui el busca, de plasmar la bellesa en fulls en blanc, de plantar arbres, de viatjar, de sentir la vida propera i la mort llunyana. I és ara quan us dic: enamoreu-vos, és una experiència molt bonica, però si us tanquen les portes... aneu més enllà, que una nova escletxa deixa passar la llum i la il.lusió per descobrir nous móns, nous talents, noves persones que us obriran els ulls, no els "ulls glaucs" sinó els ulls que veuen nous horitzons, en la metafísica qüestió de l'amor. Punt i final.