Cercador
Els dots d'un mossèn
Un relat de: Nicolau Poncell i GarciaUn diumenge al matí, fa molts anys, quan era jove vaig arribar a un poble perdut en mig de les muntanyes, en el carro d'un marxant. No treballava ningú i hi havia un silenci peculiar, no se sentien el repic del ferrer ni la serra del fuster, però tampoc cap riure ni crit d'infant, ni una conversa a cap casa; només algun ocell i la sotragada d'un llençol estès. Torbat, vaig mirar el meu company de viatge i li vaig preguntar si era buit el poble. Tibant una cadena de la butxaca de l'armilla va treure un rellotge i em va dir, és un quart d'onze i deuen ser tots a missa. Anem a l'església, va manar. Vam travessar la plaça deixant el carro amb les mules a l'ombra i vam pujar els quatre esglaons del pòrtic. De fora estant no sentia cap so, deu ser molt gruixuda la porta, vaig pensar. Va obrir i vam entrar. L'església era plena, en penombra i els ulls van trigar una mica a acostumar-si. El rector era a l'altar oficiant i els fidels drets a la nau sense bancs, movia les mans fent tot de gestos i els llavis sense que en sortís cap só. Després de poca estona, com que no m'atrevia a trencar aquell silenci, el vaig agafar de la màniga per fer-lo sortir i, un cop fora, li vaig preguntar si el mossèn era mut. Tots són sord-muts al poble, va dir i al veure la meva cara d'estupefacció va continuar, fa tres generacions van patir una passa molt greu que amenaçava de matar-los a tots i en la desesperació van prometre a Deu que si els salvava viurien en silenci per sempre més. Li vaig dir que això era estrany i a més a més difícil de complir, sobre tot amb el pas de les generacions. Sí, va dir, és que resulta que es van salvar tots, fins i tot els que ja donaven per morts, però van perdre l'oïda i la parla com a seqüela, i els seus descendents ja han nascut sord-muts. Vaig voler saber si el mossèn també era del poble. No, ell és foraster, però el senyor bisbe va pensar que, tenint-ne algun que havia tornat del front sord-mut, no calia malbarat els dots d'orador d'un mossèn.
Comentaris
-
Moltes gràcies!![Ofensiu]Nicolau Poncell i Garcia | 02-08-2016
Gràcies Domus Silvester i Josep Maria, procuraré continuar escrivint ralats que us facin gaudir.
-
No puc dir prou paraules[Ofensiu]DomusSilvestre | 24-07-2016 | Valoració: 10
Per expressar com m ha gradat!!!
-
Encabir[Ofensiu]Nicolau Poncell i Garcia | 15-07-2016
Moltes gràcies. La primera escriptura em va sortir més descriptiu i llarg, ho vaig haver d'enquibir en els dos mil caràcters.
-
No m'hi perderé[Ofensiu]E. VILADOMS | 15-07-2016
Eiiiiiii Fremen, m'agrada molt aquest relat!
Ara, no m'hi perderé pas per aquest poble jo que sóc xerraire de mena.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Cal Pardal
- Un déu retirat
- La revelació
- Rros de la casa de Pi, a l’extrem exterior del Braç del Cetaure, quan les coses van començar a torçar-se i ni ell s’ho hauria arribat a imaginar mai: ni ell ni ningú!
- Tres és multitud
- Fortuna Primigenia
- Encertar el costat
- Caront
- Com gotes d’aigua
- Punt d’inflexió
- Un lloc a la història
- Mai no falla
- L’Albert de la torreta
- A la vora del cingle
- Un home d’èxit