Els descobriments de la Joana

veure créixer els més petits de la casa...
cada descobriment... és un pas més cap a la vida adulta.

m'agrada com descrius el moment.
gràcies per llegir-me i per comentar-me!
és gràcies a les vostres crítiques (constructives, es clar) que torno a escriure quelcom... (però... no sóc poeta!)

una abraçada!

t'aniré seguint!

Polpa

Senzillament tendre i dolç escrit. M'agrada com has distribuit les imatges i les sensacions.

Una abraçada.

...com especial és el teu relat que trovo molt dolç. M'agrada molt aquesta manera que tens d'explicar el gestque fa aquesta nena tant menuda, com si veiessim en camara lenta.

I gràcies pel teu comentari al meu darrer poema. Ha fet que et vingués a visitar.

Petons
Marta

Ep, no! prou feina tinc amb fer de tieta, jo!

Ets una artistassa! Reflectir aquests petits grans instants de vida és a l'abast de poca gent. I tal com ho fas, amb naturalitat, m'atrapes i m'emociones. A més, m'encanta el moviment que hi ha en alguns dels teus poemes. Recordo ara aquell dels passets endavant i endarrere abans de llençar-te a l'aigua. El moviment dóna vitalitat i batec al poema. Felicitats i enhorabona! Una abraçada i, si es tracta de la teva filla, un petonàs per la Joanna.

Aleix

Aquests instants que als progenitors ens queden gravats a la memòria com fites summament importants (perquè ho són) a la vida dels nostres fills.

Segurament n’hi hauran tants com aquest que narres que ens sentirem aclaparats de la quantitat ingent de descobriments i noves aventures d’aquells a qui hem portat al món.

Tant de bo que fóssim capaços de ser prou atents com per no deixar-nos perdre ni un sol dels seus passos en el descobriment de la vida.

Un relat entranyable.