Els amants

Ja fa dies que ella el veu trist. Camina com una ànima en pena arrossegant els peus, amb la mirada perduda en l’infinit. Ja no se la mira com abans, amb aquell embadaliment que la feia sentir tan viva.
Recorda el dia que es varen conèixer. Ella reclinada plàcidament al seu llit se’l va mirar encuriosida amb els seus ulls de color mel, somrient satisfeta. Ell, en sentir-se observat per aquella dona voluptuosa que li mostrava sense cap pudor el seu cos nu, es va enrojolar. I ella es va enamorar perdudament d’aquell noiet esprimatxat i tímid que no gosava mirar-la.
Han passat tota una vida junts. Ella ha vist com el seu estimat anava perdent aquella timidesa dels primers anys i esdevenia un home segur i valent que vetllava amb una exquisida diligència per la seva seguretat.
Els anys han anat passant i el cos d’ell s’ha anat encongint, el seu rostre s’ha anat omplint d’arrugues i el cabell se li ha tornat de color cendra. Ella per contra, no ha canviat gens. El seu rostre angelical, els seus rinxols de color negre, els seus pits turgents, i els seus malucs rodons i ferms.
Sí, avui ella el veu més moix que mai. No sap què té i això l’amoïna i la neguiteja. El coneix prou bé al seu amant per saber que n’hi passa alguna de grossa.
Arriba l’hora de tancar el museu. El públic avisat pel servei de megafonia un quart abans ha anat buidant les sales. Per fi estan sols i com cada dia ell se li acosta per fer-li un petó de comiat. Aleshores, ella s’adona que ell té una teranyina de llàgrimes als ulls i li tremolen les mans.
De cop i volta, la sala s’omple de crits i riallades. Són els vigilants del museu que porten ampolles de cava i copes per brindar.
- Et pensaves que te’n lliuraries, Joan? Vinga! Anem a celebrar el teu darrer dia de feina. Brindem per la teva nova vida!
I en Joan, amb el cor trencat, s’afegeix a la festa que li han organitzat els seus companys.