El xipres de la seva tomba

i trist, en genral, veig que fas frases cuidades, no gaire complicades, no fas relats de temes molt vistos, i si ho fas et quedes amb una franja que no es toca gairebé mai. M'agrada com escrius.

ma agradat molt aqet poema... t felicito....saps arribarme a dins... els teus escrits son fantastics... realment bons... moltes gracies per regalarnos akestes joies. moltes gracies.
i viska catalunya!! io tb recordo en silenci a les victimes dakella guerra civil... injusta... a gent q va morir per defensar lo seu, la terra, per uns ideals, perque les generacions posteriors poguessin tenir un futur mes digne. sempre em recrdaré dells... i lluitaré pel que jo crec, com he après dels seus testimonis.
||*|| nusaltres volem catalunya independent!

Malgrat cada vegada se'n parli més de la Guerra Civil, crec que entre tots no hem sabut agrair com es mereixien, els sacrificis que va fer la generació dels nostres avis per a defensar i assolir una societat més justa i equitativa.
Van entregar la seva vida en sacrifici, literalment, com el pare d'en Manuel, o figuradament, com el pare d'en Miquel, obligat a emigrar del seu país, en plena joventut, contra la seva voluntat.
Són dos històries d'entre centenars de milers d'històries que poc a poc van caient en l'oblit.

Només tenim una vida, malgrat que a vegades no en siguem conscients. Jo els estic agraït a tots ells de què donessin la seva per mi. Per nosaltres.

Manuel i Miquel, jo us agraeixo que ens ajudeu recordar i posposar, així, la victòria de l'oblit.

És un poema preciós que reflexteix com si d'un mirall és tractés com n'és dura la incertesa. Has sabut plasmar molt bé el teu patiment i el de tantes altres persones que van viure una època tan crua aquella.
Aprofito per dir-te que he llegit altres relats teus i que tots desprenen una sensibilitat increïble, m'han arribat molt endins.
Moltes felicitats i gràcies per regalar-nos retalls de la teva vida.
Una abraçada

M'ha agradat molt aquest poema.

Potser perquè el meu pare fou un dels exiliats que va passar el Coll d'Ares per anar al camp de refugiats de Nou Fonts.

Potser perquè jo mateix vaix nèixer a l'exili.

Potser perquè m'ha fet adonar, una vegada més, la sort que he tingut de poder conèixer el meu pare i de compartir amb ell tantes coses.

Gràcies Manel