EL VELL MACIÀ – FRAGMENT DE “ELS MORTS IL·LUSTRES”

Avui anirem a les afores de Cadaqués, al casalici del vell Macià. Els seus descendents des de ja fa una pila de anys celebren la tradicional festa d’estiu plena de guiris prepotents i fatxendes. Segur que estarà a rebentar de gent. Hi haurà bestiari de tota mena... els Monarques Reials, tot el govern en pes de Madrit i de la gairebé diluïda Generalitat; ex polítics, jutges, fiscals, magistrats, metges, advocats, els caps de la Guàrdia Civil, i dels Mossos d’Esquadra, notaris, militarots d’alt rang, periodistes i sobretot gent adinerada corrupte i fatxendera... En fi, gent d’aquella que per no mocar-se s’empassen els mocs...

En cada festa d’aquestes en sol passar alguna de sonada... És habitual que vell Macià just després de fer el darrer alè, ineludiblement sempre sol convidar-hi molts com nosaltres. En Macià fou tot un personatge; va fundar la gran nissaga dels Rovirosa-Lluch de Capcentelles i Morros...

Tot i que en vida amassà ingents fortunes, fou un gran mecenes i filantrop que sempre i tostemps ajudà a moltíssima gent pobre. Fou un eminent metge especialitzat i gran estudiós dels problemes del cap. Va viatjar per tot el món i deixà una immensa quantitat de llibres escrits per ell mateix actualment molt valorats pels neuròlegs i els psiquiatres. Escolteu be el que heus diré, en un dels seus llibres ja parlava sobre la qüestió de les píndoles contraceptives tan populars el dia d’avui...

Bé, com dic, el vell Macià fou tot un personatge. Es casà en cinc ocasions i de totes n’enviudà als pocs anys... De tots aquells matrimonis en tingué un grapat de fills, uns quinze, entre nois i noies, descomptant els que se’ls van morir. És clar que parlem de del segle XIX, i aleshores lamentablement les dones només tenien una feina... Bé, el cas és, que quan enviudà del seu últim matrimoni decidí que ja n’hi havia prou. Seria un vidu respectable dedicat sols i plenament a la medicina, els estudis i els seus viatges per arreu del món, alhora que va fer un jurament!...

Jurà que faria abstinència total, completa i absoluta del sexe!... i sobretot amb ell mateix, i això el preocupà. La possibilitat de que pogués masturbar-se o tenir algun somni humit mentre dormia, era inevitable...

I sabeu que va fer?... Doncs que mort el gos morta la ràbia; que en aquest cas eren les possibles ereccions. Va fer-se construir per un acreditat orfebre de la Rambla de Santa Mònica de Barcelona, un sofisticat estri d’or pur que cada nit se’l col·locava abans de anar-se’n al llit. Tant bon resultat va tenir, que se’l va fer segellar i durant la resta dels anys ja no se’l va treure mai més, ni de nit, ni de dia... fins el moment de morir. Pensa que en Macià va viure cent tres anys... o sigui, va ser cast durant més de seixanta anys, fins l’últim instant de la seva vida. Però ara ve el fet extraordinari!.. En Macià va morir de vell, no l’hi feia mal res, no tenia cap malaltia ni un constipat mal curat, res de res... simplement ell mateix va dir prou, fins aquí he arribat! Ah!... però, no es va acabar aquí tot això, no, no...

Ja mig agònic i després de rebutjar enèrgicament l’extremunció i els sants olis, demanà autoritari com era, que fessin venir a tota la gran Orquestra del Liceu. Va fer-se portar el llit, amb ell dins, al gran saló de festes on habitualment hi celebraven els balls; manà que el col·loquessin en un indret prèviament escollit per ell mateix, a fi de tenir un bon camp visual, seguidament ordenà cridant que tothom fotés el camp d’aquella immensa sala. Volia estar sol amb l’orquestra...

I que va passar? Heus preguntareu...

Que va passar?... Quant l’orquestra va començar a tocar, varen sortir del rere d’uns majestuosos cortinatges de domàs... dues dones joves totalment despullades, de carns plenes, rosades i voluptuoses ballant sensualment agafades el pasdoble “Suspiros de España”!... En Macià no pogué contenir el fi llagrimeig que va brollar-l’hi d’aquells ulls mig clucs i morents, que extasiats seguien aquelles nimfes voleiant amb els peus descalços i carnals damunt del càlid entarimat de fusta encerada; produint un so dolç, quasi inaudible al compàs rítmic i apassionat del famós pasdoble...

“¡Ay, Señor! ¡Dime quién es!
Mujer que vuelve loco al amor,
mujer de la cabeza a los pies...”

Va ser aleshores quan un fet insòlit i excepcional va succeir!... L’estri, col·locat i fermat feia tantíssims anys, sobtadament va trencar-se en mil bocins per alliberar-se tot seguit d’aquella llarga i forçosa clausura; tant, que l’enardit membre erecte i satisfet llençà una descomunal ejaculació llargament reprimida durant tants i tants anys... alhora que el pobre Macià deixà anar un gran gemec de satisfacció inenarrable que seguit d’un profund i llarg sospir, aclucà els ulls per sempre més...

L’orquestra deixà de tocar i les noies de ballar... El silenci sepulcral d’aquella immensa sala sols fou alterat per la discreta remor dels tendres peus de les dues formoses dones que, dirigint-se lleugeres i agafades de la mà feren cap on abans n’havien sortit... D’aquest fet, el pobre Macià va tenir un disgust tant gran que hores d’ara, encara l’hi dura...

-Que passà...?

Doncs que tots els familiars, fills, nets, besnéts, tota la parentela i sobretot els sis o set capellanots, que assessoraven espiritualment aquella família tan missaire, decidiren que, degut aquells fets tant vergonyants i obscens just a l’hora en que el cridà Deu, no podia ser enterrat en l’ostentosa i majestuosa cripta modernista familiar del cementiri de Montjuïc. L’enterro va ser un fastuós simulacre fúnebre de la màxima pompa, acompanyat aquesta vegada per la banda de la Diputació de Barcelona en ple, tocant la marxa fúnebre “Ione” d’Enrico Petrella. Malaguanyat el fèretre de caoba desbordant de riques talles barroques amb incrustacions de marqueteria fina... Anava farcit de maons i pedres!...

Mentrestant, a la mateixa hora, el pobre Macià era enterrat lluny i d’incògnit, amb un senzill taüt de la beneficència i col·locat dins d’un modest nínxol anònim, prop d’on estem nosaltres. Mai hi veuràs una trista flor.


2024