EL TÚNEL

El que vol és pintar i, avui malgrat això, s’ha dedicat a la vida social. És el peatge que cal pagar quan s’adquireix una certa fama. De la correspondència li crida l’atenció una carta de BCN; ha viatjat prou abans d’arribar a París. Es tracta d’una invitació de l’alcalde d’un poble de l’Empordà, a la inauguració d’una sala d’exposicions, els era imprescindible la seva presència. Intueix que no amaga cap interès comercial, accepta. De moment el poble no li sona, però...
Em va sorprendre comprovar que recordava la carretera i cada un dels detalls del passeig que recorríem amb l’Alcalde. Un ascensor translúcid ens elevà fins una esplanada, i al front la boca d’un túnel. Allà ens hi esperava l’Arquitecte, i una munió de gent. Fou com si fins aleshores hagués estat caminant dormit mentre un altre part del meu cos continuava observant la presència del sol i les ondulacions dels camps de blat. I tot d’una els veia integrats en la meva obra; musa amagada i sempre present. Com en aquell moment que me la presentaven oficialment. L’Elisabet de la meva joventut era l’artista de la transformació del túnel de muntanya ja obsolet en la sala d’exposicions. Hi havia un extens recull de fotos i objectes, però el més sorprenent per a mi, fou que hi figuraven els primers originals de la meva obra, pintats directament al mur, impressionants i de gran envergadura.
Allí començà tot. El meu primer amor de joventut i la passió per la pintura. Ens coneguérem a la Fonda on passàvem les vacances. Els dos començaríem les carreres al final de l’estiu. Fórem inseparables i, just en aquell túnel, ens iniciàrem amb passió en l’art de la pintura i també en la pràctica de l’amor.
Vam intercanviar una abraçada convencional. Les llàgrimes ens delataren en confluir les nostres mirades en la figura d’un jove que, al costat de l’Elisabet somreia. Silenciosament, ens hi apropàrem. Tenia el somriure càlid com la seva mare i el pèl roig i esborrifat com jo. Espontàniament, l’abraçada s’amplià a tres.