EL TRES QUARTS DE QUINZE

—El seu deliri ha arribat al límit —va rondinar M. Lafarge, mentre tancava el Journal des débats politiques et littéraires i el llençava, amb ràbia, damunt la taula.

—Vols dir que n’hi ha per tant? —li va respondre la seva esposa fitant-lo de forma interrogativa per damunt les ulleres.

—Sempre va ser molt raret —va continuar M. Lafarge—. A l’escola sempre estava com absent, mai sabies on tenia el cap ni què hi tenia dintre, per això tothom el coneixia com “el tres quarts de quinze”.

—Home, éreu uns nens! O ara em voldràs fer creure que tu no tenies el cap ple de pardals? —li etzibà Mme. Lafarge sense deixar de teixir.

—No vulguis comparar! —va prosseguir— Jo tenia el cap que ha de tenir un nen de vuit anys. Ell era un barrufell!

—Si tu ho dius.

M. Lafarge va arrufar les celles. Ara resultava que la seva dona defensava aquell il·luminat. On havíem arribat! Va obrir de nou el diari i va buscar la secció de la borsa. No va dir res més fins que passats uns minuts —i malgrat que les accions havien pujat de valor—, no es podia treure del cap les bajanades que havia escrit el seu antic company en el nou llibre publicat.

—¿Com definiries una persona que amb onze anys s’embarca per anar a les Índies a buscar un collar de coral per regalar-li a una cosina de la qual s’havia enamorat? —va preguntar de sobte a la seva dona mirant-la de gairell.

—Doncs...

—Un boig dels de lligar —va respondre ell mateix sense que ella pogués obrir boca— És cert que el món —va continuar— ha canviat molt des que érem petits, però ell segueix sent un somiatruites. No ho creus? —la interrogà mentre s’aixecava d’una revolada.

—Si tu ho dius, tanmateix...

—Però, que avui —la va interrompre de nou— 14 de febrer de 1865 digui que serà possible viatjar des de la Terra a la Lluna —cridà mentre llençava el diari— en un coet!, és una aberració! Un somiatruites! Això és el que sempre ha estat en Verne: un tocaboires! —va repetir mentre sortia de la saleta amb un posat de dignitat.