Cercador
QÜESTIÓ D'EDAT
Un relat de: Horatio- Compartir:
QÜESTIÓ D’EDAT
xaballa
«El meu cap va xocar contra una quaderna de ferro i, a causa del violent cop, vaig perdre el coneixement”. Després de llegir l’última frase, la Ruth va tancar les tapes del llibre a poc a poc. L’havia llegit d’una tirada. Va deixar-lo, amb evident satisfacció, al seu lloc al tercer prestatge de la llibreria i va sortir pensant ja en el proper que llegiria.
Quan les llums de la sala de lectura privada es van apagar i tot quedà en una tènue penombra va ser el moment que el capità Nemo assegut a la proa del Nautilus aprofità per treure’s la gorra i eixugar-se la suor del front. I mentre s’acaronava la barba, avui dia poblada de canes, dirigí unes paraules d’agraïment com sempre feia en acabar la representació de la història. Primer per l’esforç d’haver seguit, també aquesta vegada sense cap error, el vertiginós ritme narratiu d’una lectora obsessiva com la Ruth i desitjar també, per una qüestió de salut física i mental de tots ells, que el proper lector fos una mica més calmat que la Ruth.
Les paraules del capità Nemo van ser acollides amb murmuris i rondinejos de desaprovació per part dels altres protagonistes.
—Prou de paraules! —van cridar a l’uníson— Vaga general narrativa ja! Fa molts anys que estem en aquesta mateixa situació d’estrès professional.
Potser tenien raó —va pensar el capità Nemo—, hauria de parlar amb el Jules Verne per cercar una sortida. Ja no tenien edat per aquestes aventures a ritmes tan compulsius. Era simple qüestió d’edat.
xaballa
«El meu cap va xocar contra una quaderna de ferro i, a causa del violent cop, vaig perdre el coneixement”. Després de llegir l’última frase, la Ruth va tancar les tapes del llibre a poc a poc. L’havia llegit d’una tirada. Va deixar-lo, amb evident satisfacció, al seu lloc al tercer prestatge de la llibreria i va sortir pensant ja en el proper que llegiria.
Quan les llums de la sala de lectura privada es van apagar i tot quedà en una tènue penombra va ser el moment que el capità Nemo assegut a la proa del Nautilus aprofità per treure’s la gorra i eixugar-se la suor del front. I mentre s’acaronava la barba, avui dia poblada de canes, dirigí unes paraules d’agraïment com sempre feia en acabar la representació de la història. Primer per l’esforç d’haver seguit, també aquesta vegada sense cap error, el vertiginós ritme narratiu d’una lectora obsessiva com la Ruth i desitjar també, per una qüestió de salut física i mental de tots ells, que el proper lector fos una mica més calmat que la Ruth.
Les paraules del capità Nemo van ser acollides amb murmuris i rondinejos de desaprovació per part dels altres protagonistes.
—Prou de paraules! —van cridar a l’uníson— Vaga general narrativa ja! Fa molts anys que estem en aquesta mateixa situació d’estrès professional.
Potser tenien raó —va pensar el capità Nemo—, hauria de parlar amb el Jules Verne per cercar una sortida. Ja no tenien edat per aquestes aventures a ritmes tan compulsius. Era simple qüestió d’edat.