DASH MACKAY

Al principi, el canvi no va ser fàcil. Quan vaig arribar fa tres anys a Bausén —des de
Lairg, als Highlands escocesos— per fer-me càrrec del ramat del Roger Perarnau, ningú m’havia dit que aquí es parlava el català. A Escòcia tots els ramats en què vaig treballar, i van ser uns quants, els hi parlàvem amb gaèlic. La dificultat no va venir per les ovelles que —siguin de la raça que siguin— es comporten de manera similar a tot arreu: són porugues, però amb un gran sentit de l’olfacte, de l’oïda i amb una meravellosa visió perifèrica, et veuen venir. Jo vaig tenir problemes amb l’idioma i les primeres setmanes la comunicació amb el Roger va ser complicada. De totes maneres, com tinc molta oïda per les llengües, en un parell de mesos ho vaig solucionar. Ara entenc i m’entenen tots.
Feinejar amb ovelles no és pas senzill. És dur. Fem feina unes dotze o tretze hores al dia, això no obstant, com aquí fa millor temps que a Escòcia —per això vaig venir—, em puc estar tot el dia a l’aire lliure. Comencem quan gairebé ni ha sortit el sol i hi ha dies que acabem quan ja comença a fosquejar. No suportaria una professió en què hagués d’estar tancat entre quatre parets. Els dies que no podem sortir amb el ramat —molt pocs!— me’ls passo mirant per la finestra, a veure si els temps millora.
Avui fa un dia esplèndid. Les ovelles pasturen i jo estic estirat sota un cel blau, sense cap núvol i un sol espatarrant. Aquí a dalt, als prats més frescos on ara estem, fins i tot fa calor.
Ja hi som un altra vegada!, l’Holandès —aquest sempre va calent— perseguint un altre cop la bleda de la Magnòlia.
— Guaita aquella, toca-la Dash —crida el Roger dempeus.
Surto corrents, esperitat darrere de l’Holandès. Que ràpid fuig quan em veu venir el molt bandarra! Li marcaré la cuixa amb una petita detallada, a veure si aprèn d’una vegada. Ja el tinc!
— Vine, vine Dash. Molt bé. Au passa, jau aquí.
Sec al costat del Roger. El pit em va a mil. Panteixo. M’acarona el cap. Remeno la cua. Feina feta.