Cercador
L'escamot
Un relat de: Horatio- Compartir:
Aquell desembre de 2050 el viatge des dels seus països fins a arribar al seu destí, no havia estat gens fàcil. Ara ja feia un parell de dies que el petit escamot, format només per tres homes —els més buscats per tots els serveis secrets— s’havia instal·lat d’incògnit en un casalot abandonat entre dos cingles al bell mig dels Pirineus.
La pandèmia que assolava el planeta, des de feia més de trenta anys, i les mesures d’auto protecció —confinaments, proves de PCR i antígens— que havien imposat els governants de les diferents terres i regions que cadascun d’ells havien hagut de travessar abans d’arribar, els havia retardat molt més del previst. No disposaven de gaire temps. El que es feia dir B —tan sols una inicial per protegir les identitats— i que havia salpat del seu país en una petita embarcació amb altres com ell —va pensar que així passaria més desapercebut— que també volien arribar a Europa, l’havien detingut en aigües territorials italianes després de setmanes de navegació. Havia estat internat juntament amb els seus companys de viatge en un centre d’emigrants il·legals a l’illa de Sicília. Al cap d’uns dies gràcies a un contacte d’algú proper a l’església que va mitjançar per ell el van alliberar i va poder continuar el viatge. El que s’autoanomenava M i que venia per terra en el seu propi transport ho va tenir més fàcil. Ell va ser el primer a arribar al lloc concertat, malgrat haver hagut de desviar-se i travessar mitja Europa de l’est. En canvi, el batejat com a G i que havia de fer el trajecte més llarg fins a arribar a destí, en assabentar-se el que li havia passat a B canvià el seu itinerari diverses vegades. Al final arribà a l’amagatall dels Pirineus després de creuar tota la península Ibèrica en falsos fondos de camions, perquè en la travessa de l’estret de Gibraltar, en una pastera, havia perdut tota la falsa documentació de la seva identitat.
Ara ja a lloc, embolcallats en vestits de camuflatge, només havien d’esperar i tractar d’aturar la incursió estrangera que, cada any per aquestes dates, penetrava en el territori que se’ls havia assignat a les seves famílies feia molts anys. Un territori del qual havien de tenir cura com abans ho havien fet els seus besavis, avis i pares. Havien de contenir-la al preu que fos. Els hi anava la seva pròpia existència i ho sabien.
Era la nit del 24 quan G —aquell dia feia el primer torn de vigilància— va despertar als seus dos companys. La invasió que venia de les terres fredes s’estava apropant de pressa. Van ocupar les seves posicions i esperaren sota una intensa nevada el moment oportú. La columna avançava entre converses i rialles, confiada en la solitud d’aquelles muntanyes. Quan les tres figures sorgides de la foscor llançaren l’atac sobre la corrua, la cara de sorpresa i desconcert del capitost de la caravana en ser capturat no va ser res comparat amb el reguerall de caixes que deixaren abandonats la seva gentalla en el caòtic campi qui pugui.
De matinada mentre el barbablanc i panxut presoner —embotit en un ridícul i estrident vestit vermell— restava emmordassat i lligat al celler de la masia abandonada, M, G i B es col·locaren de nou les corones i capes d’ermini. Venien dies de molta feina. La tradició havia de continuar.
La pandèmia que assolava el planeta, des de feia més de trenta anys, i les mesures d’auto protecció —confinaments, proves de PCR i antígens— que havien imposat els governants de les diferents terres i regions que cadascun d’ells havien hagut de travessar abans d’arribar, els havia retardat molt més del previst. No disposaven de gaire temps. El que es feia dir B —tan sols una inicial per protegir les identitats— i que havia salpat del seu país en una petita embarcació amb altres com ell —va pensar que així passaria més desapercebut— que també volien arribar a Europa, l’havien detingut en aigües territorials italianes després de setmanes de navegació. Havia estat internat juntament amb els seus companys de viatge en un centre d’emigrants il·legals a l’illa de Sicília. Al cap d’uns dies gràcies a un contacte d’algú proper a l’església que va mitjançar per ell el van alliberar i va poder continuar el viatge. El que s’autoanomenava M i que venia per terra en el seu propi transport ho va tenir més fàcil. Ell va ser el primer a arribar al lloc concertat, malgrat haver hagut de desviar-se i travessar mitja Europa de l’est. En canvi, el batejat com a G i que havia de fer el trajecte més llarg fins a arribar a destí, en assabentar-se el que li havia passat a B canvià el seu itinerari diverses vegades. Al final arribà a l’amagatall dels Pirineus després de creuar tota la península Ibèrica en falsos fondos de camions, perquè en la travessa de l’estret de Gibraltar, en una pastera, havia perdut tota la falsa documentació de la seva identitat.
Ara ja a lloc, embolcallats en vestits de camuflatge, només havien d’esperar i tractar d’aturar la incursió estrangera que, cada any per aquestes dates, penetrava en el territori que se’ls havia assignat a les seves famílies feia molts anys. Un territori del qual havien de tenir cura com abans ho havien fet els seus besavis, avis i pares. Havien de contenir-la al preu que fos. Els hi anava la seva pròpia existència i ho sabien.
Era la nit del 24 quan G —aquell dia feia el primer torn de vigilància— va despertar als seus dos companys. La invasió que venia de les terres fredes s’estava apropant de pressa. Van ocupar les seves posicions i esperaren sota una intensa nevada el moment oportú. La columna avançava entre converses i rialles, confiada en la solitud d’aquelles muntanyes. Quan les tres figures sorgides de la foscor llançaren l’atac sobre la corrua, la cara de sorpresa i desconcert del capitost de la caravana en ser capturat no va ser res comparat amb el reguerall de caixes que deixaren abandonats la seva gentalla en el caòtic campi qui pugui.
De matinada mentre el barbablanc i panxut presoner —embotit en un ridícul i estrident vestit vermell— restava emmordassat i lligat al celler de la masia abandonada, M, G i B es col·locaren de nou les corones i capes d’ermini. Venien dies de molta feina. La tradició havia de continuar.