El Déu frustrat

Diuen antics escrits que al principi era el Verb…i el Verb era aquell que els homes van anomenar Déu. I en un determinat moment aquest va tenir la idea d'engendrar el “tot perfecte” des del no-res absent.
Des de l’instant que la gran eclosió sorgida del buit primigeni va activar la matèria inerta, un espès fluid va recórrer amb fluctuants oscil·lacions les fosques i silencioses rutes de l'energia traçades al més profund de l'abisme. Boira, fred i foc flotaven en perfecta inestabilitat, tot passava pel que semblava ser part d'un mecanisme conjuntat i ordenat, fins que l'entropia que tot ho regeix i esmena va conferir al cosmos la capacitat de llibertat de moviment. En aquell precís instant un Déu vacil·lant va dubtar de la seva obra, circumstància que el caos, en la seva contínua harmonia anàrquica, va aprofitar per engendrar l'existència de l'ordre imperfecte que dirigeix l'univers.
I el setè dia el Déu frustrat per la seva fallida creació es va absentar, per sempre més, en les profunditats recòndites de l'infinit.