El seu passeig

Tots els dies fa el mateix passeig. Després de deixar la seua estimada treballant al magatzem, gaudeix de caminar sol. Ell la vol molt, però assaboreix d’una manera especial aquesta estona de soledat desitjada.

Amb energia, es desplaça per l’avinguda de la Llum, repleta de gent. Somriu perquè li agrada el moviment de la ciutat a eixa hora del matí: dones que tornen de portar els xiquets a l’escola, hòmens que van cap a la feina... Quasi sempre es creua amb un ancià elegant que du el periòdic sota el braç: han acabat saludant-se tot i que mai no s’han parat a parlar. Es deté en la Font de Sant Pere, on beu uns glops del seu doll d’aigua fresca que cau amb força. Després, entra al Parc de l’Oreneta, de gran extensió. El travessa pel corredor principal, que discorre entre arbres centenaris. Escolta els ocells que hi ha a les branques i mira els jubilats que juguen a la petanca. Xiula una cançó que sona molt a la ràdio nova de casa. Abans d’eixir cap al barri del Cel, observa el banc on va besar una xica per primera vegada. Enfila la pendent pronunciada del carrer de la Creu amb llargues gambades, com si iniciara una mena de cursa. Diu «adéu» a algunes persones majors que hi ha assegudes a la porta de casa. Segueix cap amunt, deixant enrere les últimes cases, on l’asfalt es converteix en muntanya. Per un bonic camí empedrat en zig-zag, arriba al mirador de l’ermita de Sant Salvador. Mentre recupera l’alè, es delecta contemplant la ciutat, com si aquesta fóra un joguet: les teulades, les xemeneies de la fàbrica tèxtil, el parc, la catedral, l’avinguda, el magatzem on ella treballa ara mateix...

I aleshores aterra suaument, mostrant un somriure que va esvaint-se a poc a poc. Obri els ulls i, des de la cadira de rodes, mira els altres vells de la residència.