EL SECRET DE L’ULL

Un relat de: MariaM
Avui ha estat el primer dia, després d’uns quants, que per alguns s’hauran fet exhaustius, que les “normes” ens han permès de poder gaudir del tallat, en el meu cas, asseguts en la venturosa terrassa d’un bar. M’he dirigit al meu, el meu d’adopció, es clar. L’he trobat tancat. Per raons obvies, deia el propietari, en un rètol ple de disculpes, que, ves per on, tots entendríem. He fet cap al quart, després de recórrer al segon i a un tercer. Les taules distanciades entre sí, es veien llustroses; no obstant, el noiet, que no ha tardat en atendre’m, els ha tret més llustre, encara. Ho feia visiblement content. Aquesta era l’aparença general, de la clientela més matinera, els que havíem aconseguit taula. N’hi havia menys de la que correspondria a l’aforament real.
En l’aire, es respirava un corrent novador. Respecte el respirar, s’observava, també, certa dificultat. Ho havia notat en sortir de casa i creia que era cosa meva, però, estava equivocada, segons els comentaris que sentia al meu entorn. Era a causa de la mascareta que, gairebé tothom, dúiem com a complement “obligatori” de la nostra vestimenta.
Quan es té la sensació que tot es repeteix fins el fàstic, és molt probable que s’esdevinguin grans canvis. La probabilitat, a nivell particular i global, ja era certesa. D’alguna manera tenim “normes” comunes a seguir que, malgrat no estar-hi plenament d’acord, ho he fet al peu de la lletra; és massa el que ens hi juguem tots plegats.
D’ençà que he arribat, ja fa una bona estona, m’he fixat en una dona que està sola en una taula davant meu, salvant les distàncies, per suposat. Té un llibre a les mans i l’ARA entre la tetera i les tasses. Em fixo sempre en les mans i en els llibres. Les mans són cuidades i el llibre, casualment, sembla el que estic a mig llegir, “El color dels incendis”. La dona m’ha interessat des del primer moment, encara no sé perquè. Vesteix bé, amb estil molt personal; poc o gens maquillada i un somriure. Potser la mirada és el que m’atrau d’ella. Ulls que miren encuriosits per damunt del llibre, com si vagaregés; en definitiva, tal com acostumo fer ben sovint, per exemple ara. M’agrada badar, i pel que sembla, a ella també.
Quan hi he arribat, ja hi era, ara es prepara per marxar. Ha passat pel meu costat i ha inclinat lleument el cap, crec en una salutació. Ens haurem d’acostumar a aquestes expressions, amb les boques tapades, tant poc expressives, sense paraules ni somriures.
He estat un parell de matins en el bar del primer dia, on tot em semblà diferent. Començo a avesar-me als canvis, quin remei. No l’havia vista més a la dona que comparteixo el gust per la lectura i costum de badar. Avui hi és. Diria que m’ha mirat, no n‘estic segura, però, he fet com que sí. En anar-se’n ha actuat com el primer dia, i jo també.
Em tenia un xic intrigada, i reconec que he anat a prendre’m el tallat pensant amb ella. L’he trobada al mateix lloc; jo, en canvi, no en tenia. He fet una ullada per si de cas; ella em mirava, però, no m’oferia la cadira lliure al seu costat. No sé perquè m’he mosquejat i anava a iniciar la marxa, decebuda, quan s’ha girat i m’ha senyalat el seient, no t’havia vist, s’ha excusat. La mosca ha desaparegut, i hem fet una xerradeta.
He tornat dos dies més. M’he aturat a prop d’ella; el llibre a la mà, l’ARA, damunt la taula. I jo, dempeus, sense lloc. No tenia perquè invitar-me, no som amigues, però, per cortesia, esperava que ho fes. Ha alçat la vista com si cerqués quelcom...No em deia res i, a mi, la mosca se m’ha pujat al nas, altra vegada! I he marxat.
No em solen passar aquest tipus de coses. Caic bé a la majoria de gent i, en principi, és recíproc. Estava entossudida, ves. La tinc per educada, sembla afectuosa, i té quelcom en la mirada que t’arriba al fons, i la protegiries, de què? Demà tornaré. Ho he d’aclarir, ja no som criatures.
El demà, és ara. En aquesta ocasió he arribat jo abans; suposant que vingui, es clar. I ha vingut. He restat expectant. No era lluny i em mirava sense fer cap gest d’apropar-se a la meva taula. L’he saludada amb la mà, però, no estava per la labor. M’he deixat de tonteries i he caminat al seu encontre. Ei, Cristina, li dic com si res. Al menys ja en sabia el nom. S’ha sorprès al sentir-me a prop, no t’havia vist, repeteix. M’ha estranyat, perquè mirava en la meva direcció, però, no he fet cap comentari i ens hem assegut a la meva taula. Avui duia ulleres; se n’ha desprès, li molestaven, tenia mal dia, el tractament no li funcionava. M’ho deia amb naturalitat, com si jo estès al corrent, tot mirant-me als ulls. S’ha fet la llum, tant en els meus, com en el meu pensament respecte ella.
Acabava d’entendre-ho tot. Tenia un ull de cada color; més precís, encara; un tenia vida i lluentor, i l’altre era mort, estàtic. No ho havies notat, em diu amb el to que li ha donat l’experiència en d’altres situacions. Semblava serena, mig despreocupada, sense un bri de victimisme en el rostre, ni en el posat. En canvi, a mi m’han agafat ganes d’abraçar-la. Ho sé, tal vegada no n’hi ha per tant.
Pressentia que, tal com m’ha explicat al cap d’una estona, no havia tingut una vida fàcil. Havia perdut un ull. Sol dir que a causa d’un accident. No és tota la veritat. Tenia parella. Ell estava gelós, no de cap home, sinó de la seva professió. Era cirurgiana en una clínica oftalmològica, justament.
Un mal dia, somriu, li va llençar a la cara un líquid abrasiu, amb plena intencionalitat. El resultat, el que jo podia veure. Havia salvat un ull, l’altre... i torna a somriure, tot aturant-se i fent una pausa. El metge, i company, li havia dit, que ja el podia donar al gat. I riu, com deurien fer els dos aquell dia.
M’ho ha dit mig a corre-cuita. Sense perdre’s en detalls, com tampoc jo, els he demanat. Està esperant un altre transplantament, confessa, però, li fa una certa angúnia.
La frase, abastament coneguda, s’escau plenament en el nostre cas. La mirada que tan obsessivament m’havia inquietat, “serà el principi d’una bona amistat”. Les fronteres, així com les limitacions, se les posa un mateix. De no haver fet cas a la meva intuïció, i/o entossudiment, l’apropament i la confiança amb la Cristina, no hagués estat possible i ara no existiria. Fóra una llàstima.

Comentaris

  • Canvis i amistat.[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 04-02-2021 | Valoració: 10

    M'ha impressionat aquesta descripció, en aquest temps tan dur, com és la qüestió del Coronavirus.
    Una amistat amb una dona que no coneixies de res i a poc a poc has sabut fer-ne.
    Si, els canvis poden ser grans.
    Molt enriquidor aquest relat.
    Saluts i una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: