EL SAINET: ÚNICA REPRESENTACIÓ

Llegia o escrivia, contemplava el mar, serè i de color de plata, i els nens que anaven en bici, els uns, i amb patinets uns altres; els meus, l’Alex i en Xavi, jugaven a futbol. Fresquejava, ja no era temps de banyar-se, llevat d’algun agosarat i jo no em trobava entre ells, per suposat.
De tant en tant, esbufegant, els nens s’apropaven a la taula de la terrassa des d’on me’ls mirava i ficaven mà a la bossa de patates que els esperava.
En un d’aquells viatges un gat negre es creuà entre les seves cames, perseguia una rata. Van xisclar, tanmateix, com els clients de l’entorn que, instintivament, s’havien alçat dels seus seients. A mi se m’escapà un somriure i prou.
En arribar a casa als nens els faltà temps per explicar-ho amb tots els ets i uts a tot aquell que els volia escoltar que, naturalment, foren tots. Expressius, exagerats i, aleshores divertits, els deien que la Maria havia estat la més valenta. Em preguntaren per què me n’havia rigut enlloc de cridar o xisclar i a mi se m’escapà un altre somriure, amb la qual cosa em veié obligada a explicar-los-hi el motiu.
Defujo, quan puc frenar l’impuls, de contar batalletes que, d’altra banda d’un temps ençà, observo que sovintegen. I encara no toca.
Aquell dia sí. Era una vegada una noia que feia teatre, abans en deien d’aficionats. La gent que actuava, en general, treballava de dia i assajava de nit, o sigui que anaven curts de son.
Quan hi havia sort, i ja tenien una certa anomenada, els convidaven a representar les obres fora del lloc habitual, a fer gires (abans “bolos”). En aquella ocasió, una d’elles fou a Palafrugell, en un teatret d’alguna associació. La noieta en qüestió era una d’aquells que anava curta de son, esperava la seva entrada a escena entre bastidors, tal com solia fer durant els assaigs, i allí amagada del públic, s’asseia on podia i feia mitja becaina. Aquella vegada, però, es passà una mica.
Es quedà ben adormida i, enfilada com estava dalt d’un tamboret, més aviat alt, en un moment donat balancejà les cames i amb el seu propi pes anà a raure per terra, ella i tamboret, damunt dels bastidors i bambolines i d’un gat negre que dormia ajagut als seus peus. Els dos es van espantar, ella s’aguantà el barret i el monyo i el gat entre marrameus fugí cap l’escenari sense que cap dels traspunts el pogués aturar; no hi tenia papar, es clar.
La noia que feia de femme fatal i anava vestida com a tal, acabà aixecant-se sobre els talons d’agulla i sortí a escena entre les bambolines que encara es movien i, tot improvisant, va remetre contra l’actor, astorat, també, que intentava salvar la situació anant més enllà del que deia el seu paper, afegint diàlegs que intentava lligar. L’actriu amb el barret a can pis trac, el rostre seriós i gesticulant exageradament, li donava la rèplica tot assenyalant el gat que es passejava amunt i avall de l’escenari esquivant els actors fins que, d’un salt, es plantà damunt la conxa de l’apuntador (abans n’hi havia en alguns casos) i un cop allà, estressat, deixà anar una pixarada. A l’apuntador l’agafà desprevingut i llançà un crit i la funda de les ulleres que duia a les mans; en veure-la el gat, se li abraonà, l’havia confós amb una rata.
Mentre, els actors parlaven a crits i el públic reia i aplaudia i alguns repetien amb l’actriu: la rata, la rata!. Caigué el teló i es tornà a aixecar vàries vegades, les rialles d’uns i altres es confonien.
Hi ha qui encara es creu que, tot plegat, havia estat cosa de l’encarregat dels efectes especials. Llàstima que la imprevisible versió modificada sobre la marxa fos irrepetible. Havia estat un èxit.