El retrat de la iaia

tots tenim una iaia Dolors en ment. Jo tinc la meva iaia Maria, que encara viu amb nosaltres i la padrina Nieves, que ara farà un any ens va deixar. Però que recordo cada dia, a ella i tot el que em va ensenyar.
retrat màgic que embolcalla records, experiències de la vida....
una abraçada literària

En ben poques paraules ens has mostrat la teva afinitat amb la teva iaia Dolors. Que en són de bonics els records! Records plens de pau, de nostàlgia, de serenor...
La descripció del retrat, també, també força lograt.
—Joan—

Segur que n'està molt orgullosa, de la seva neta.

és diferent del que ens uneix a la mare i alhora és molt especial.
La joventut sana, inconscientment se sent atreta pel cabal d'experiències que aporten les àvies i els avis. On una mare es mostra inquieta o apressada una avia aporta serenor. Si a més és tendre, té tots els números per èsser estimada pels nets.

Bonic retrat el d'aquesta iaia.



no valoro els relats. Demano que no se'm valorin els meus

Ara que l'he llegit i rellegit, m'alegra haver triat, entre les diferents possibilitats amb què em temptaves, aquest relat: ha estat una molt agradable experiència contemplar com, mot a mot, línia a línia, vas retratant al personatge amb cura, amb estima, detall a detall, record a record, ...

Em resulta molt grat veure que aquest retrat i el meu darrer relat tenen aquest "aire de família" que em sembla innegable, no creus, Núria?
Principalment, per l'evocació de la infància que fan els protagonistes, quan la malaltia atacava als nets i les àvies feien d'àngels custodis, patint i consolant al mateix temps...

Ha estat una molt bona lectura: et felicito com autora que ets d'aquest homenatge afectuós i detallista.

T'envio una abraçada de diumenge,
Unaquimera

Núria, aquest relat té l'encert de retornar-nos a la memòria aquelles àvies que fan temps que ens van deixar per descansar d'una vida més feixuga que la que ens a tocar en sort de viure.
Et deixo el comentari que ja et vaig fer en el repte:
Aquest relat ret homenatge a la iaia Dolors, representació d'aquelles àvies que hem tingut i que ja no existeixen, perquè les àvies d'avui en dia es baixen les pel·lícules d'Internet en comptes d'esperar que la néta els hi expliqui, van a fer aeròbic en comptes d'anar a missa i si et descuides s'apunten a un reality televisiu. Ja no en queden, o potser s'haurien de buscar amb lupa, d'àvies, com les que descriu aquest relat, on s'enumeren anècdotes entranyables, on endevinem que la iaia Dolors era una dona abnegada, amorosa, pacient, ingènua, pietosa i gentil. Molt tendre la imatge de la iaia asseguda a la cadira de boga, amb les faldilles fins als peus i la manteleta de llana. Núria, m'has fet recordar la meva àvia, m'has fet pensar en la seva candorosa saviesa, en la seva malaltissa pulcritud (mai no he vist uns monyos tan ben fets) i en la seva dedicació absoluta a la família. Això sí, els capellans no eren sants de la seva devoció. També hi ha una cosa interessant a ressaltar: ara s'ha perdut el costum que els avis visquin amb els fills i els néts. Ja no hi ha ni temps ni espai. I quantes coses no apreníem amb els avis! Sens dubte, un relat que convida al lector a recordar la infantesa.
L'he tornat a llegir i m'ha tornat emocionar.
Una abraçada,
Fredia

que el podem veure tots des de la distància. El color, la textura, l'ambientació, tot forma part d'una època que ens és familiar a tots nosaltres. Fins i tot ens en arriba la olor.
En quant a la iaia com a persona, en descrius tots els gests i els fets amb una tendresa i un amor que sobrepassa l'afecte de néta. No cal que ens diguis que te l'estimaves. Tot el teu relat destil·la una gran admiració per la seva persona.
Jo també vaig tenir la sort de tenir una àvia com la teva. És "L'àvia de mel, fada negra" del meu poemari "Temps d'innocència".