El prodigi de Melfa

Un relat de: Bonhomia

Baixant pels tubugans, Llolly i Patro s'ho estaven passant d'allò més bé. Reien i es deien bromes l'un a l'altre, quan va sonar un tro d'aquells com poques vegades sonen. Allò volia dir que havien de tornar a les cabanes, perquè la tormenta que s'anunciava podia fer caure els arbres i empantanar molts racons de bosc. Eren lluny del poble, però de seguida es van decidir a tornar.
Al cap de poca estona, els dos xops, veient que s'enganxaven cada cop més els peuets al fang, van decidir buscar aixopluc a les branques d'un arbre ben gran on la pluja es feia minsa, malgrat els voltants.
-Vols dir que no serà una tormenta de les que dura trenta dies?-. Patro.
-Esperem que no. Si que fa por, però no ens podem deixar portar. Com a mínim, al bosc hi tenim aliment-. Llolly.
-Si, però es pot fer malbé.
-Tens raó. I les nostres famílies deuen estar patint molt.
-Si. Per això cal que ens cuidem.
-L'herba molla és dolentíssima.
-Però no podem aconseguir gairebé res més.
De sobte, es va sentir un udol.
-Llops! Ara què farem?-. Llolly.
-Amagar-nos bé.
-Però ens oloraran!
-Al mig d'una tormenta no és tan fàcil. S'oloren moltes coses humides que no deixaran passar la nostra olor.
Van començar a passar per sota l'arbre uns quants llops molt de pressa. Devien perseguir alguna presa.
-Millor que es mengin entre ells, els animals-. Llolly.

Al cap d'una estona, mentre la tormenta seguia poderosa i brutal, van baixar a buscar herba, que, encara que molla, era herba. Van quedar altre cop xops i plens de fang. I llavors van sentir unes veuetes de satiboris, la seva tribu.
-Ens venen a buscar!
-Ei! Som aquí!
Alguns satiboris van pujar a les branques de l'arbre. Entre ells hi havia el pare de la Llolly.
-Filla meva! Patro! Ens pensàvem que us havíem perdut per sempre!
Es van sentir els crits d'alegria dels altres, entre els quals hi havia la resta de les seves famílies.
El pare de la Llolly els va explicar que els grans havíen muntat un campament prop d'allí, i tots s'hi van dirigir.
-No us heu d'allunyar tant-. Treva, mare d'en Patro.
-Ho sento.
-Va. Ara no us amoïneu. D'aquí poca estona serem altre cop a casa.

El bosc de les meravelles amagava coses bones o dolentes, mai se sabia. Però els dos petitons, encara, com els de la seva edat, no creien les històries d'esperits perque d'això se'n feia
coneixedor qui tenia més edat, tard o d'hora tothom. Els grans de la tribu eren molt conscients del perill que havien passat la Llolly i en Patro enmig d'una tormenta com aquella tots sols, desprovistos de la màgia dels savis de la tribu. Aquests últims havien endevinat la direcció per on trobar-los.
El perill dels esperits era conegut pels satiboris des de temps immemorials, però seguia sent un conte pels nens, doncs els satiboris menuts eren molt curiosos i juganers amb aquesta mena de coses. Per això s'inventaven llegendes i contes per mantenir-los entretinguts, i no es posaven enmig del perill. Però aquella tormenta n'indicava, de perill, i calia que tots els adults estiguessin atents. Els esperits tenien el dret, otorgat per la deessa Mèvola, d'emportar-se satiboris al seu món i fer-ne una pasta brillant, que era el que els alimentava. Naturalment, també podien extreure la pasta per altres mitjans, però la mala sort és que els satiboris n'eren un.

Quan van arribar tots al poble, Isinar, un menut, havia desaparegut a mans dels esperits. La meitat dels savis havien participat en la recerca i l'altra meitat, al poble, no hi havien pogut fer res. Era la tormenta, el que dona força als esperits. Tots els vailets eren a casa seva, menys Isinar, naturalment, i els pares explicant-los el que s'explica en aquests casos, que Isinar havia estat caçat per un llop. La plorera dels amics del petitó se sentia en molts racons del poble, i els savis es van reunir, després d'haver dit a tothom que es tanqués a casa seva.

La reunió va durar tres hores. Tindrien energia tol durant un mes. La tormenta s'acabaria llavors o, amb sort, abans. L'energia tol era un llençol màgic molt resistent a qualsevol atac dels esperits que els savis inflaven i feia de sostre i de costats. De tota manera els grans no savis haurien de quedar-se a casa seva explicant contes i cuidant dels petits. Els savis anirien de casa en casa, com ho feien habitualment, però aquesta vegada per un tema molt seriós, parlant amb els grans quan els petits eren ben adormits, a la vora del foc.

Però aquella vegada els savis no havien encertat. Era Mèvola qui es volia apropiar dels satiboris, per fer-los esclaus seus en el seu propi infern. Això també ho sabien els esperits, tot i que no havien perdut l'ocasió per endur-se el cos d'Isinar. Aquells esperits mai havien tingut compassió. Això agradava a Mèvola. La desgràcia que havia d'ocórrer al poble satibori restava en gairebé complet secret en les forces del mal... però... l'antiga amiga de Mèvola encara guardava la seva màgia que, encara que no en el seu millor moment, podia provar de defensar, malgrat la seva edat de més de quatre-cents anys, al poble satibori. Mèvola la tenia per una pobra desgraciada que només havia pogut lluïr la seva màgia els seus primers dos-cents anys. Però en els darrers dos-cents, encara que amb la tristor al cor, Melfa havia recuperat poders especials i s'havia adonat pel seu disc de marbre groc del que podia ocórrer si ella no hi feia res. Mèvola i Melfa havien estat amigues fins que Mèvola havia trencat aquest pacte d'amistat perquè volia poder, volia dominar. Melfa es va entristir, doncs una deessa com ella, bona, necessita un altre cor per viure en felicitat. Llavors ve decidir abandonar-se a l'exili, però, malgrat tot, seguia sent una deessa.

El cel del bosc de les meravelles es va tornar taronja, i els satiboris adults miraven amb molt de temor per la finestra, sense deixar acostar-s'hi als petits, i el temor va ser tal quan van veure un punyal de gel creuà el cel totes les finestres del poble eren tancades excepte les dels savis, que esvalotats com criatures, s'adonaven que el que estava a punt de passar era vint vegades pitjor del que s'esperaven, i que amb l'energia tol no n'hi havia ni per començar. Llavors, un cop el punyal havia atravessat la ciutat aparegué una papallona d'ales blanques i brillants emetent la melodia de la pau, de la qual feia dos-cents anys no se'n sabia res. Els savis van començar a saltar: "Melfa! Ha tornat Melfa!". I la gent a casa seva va percebre l'alegria al cor que, encara que entusiasmava, no sabien d'on provenia, doncs amb les finestres tancades no havien pogut veure la papallona.

Els savis van sortir de la seva cabana per lluitar amb els esperits, deixant al cel el combat entre les dues deesses.
-Què t'has cregut, desgraciada!-. Mèvola.
-Potser ja no sóc tan desgraciada-.Melfa.
-Acabaré amb aquest poblet que tant t'estimes, i moriràs igual de desgraciada que ara!
Melfa recuperà la forma de papallona i es girà del revés. Mèvola no sabia res d'aquell truc que Melfa havia après en el seu exili, i seguia rient, creient-se la reina. Però de les ales de Melfa començaren a sortir puntets brillants... i Mèvola es tapà la cara: no hi veia! s'havia quedat cega! Llavors Melfa estirà bé les seves ales màgiques i ben esmolades, i li tallà el cap a Mèvola. Els esperits, que s'adonaren del que acabava de passar allà dalt, fugiren a una velocitat prodigiosa espantats pel que els podia succeïr a ells.

Durant una estona tot va ser silenci; fins que va tornar el color del cel de sempre. Els savis reien i ploraven; havien evitat la mort de tots, grans i petits, però dos savis dels que havien arriscat la vida l'havien perduda en el combat. El poble va estar tres dies de dol, també pel petit Isinar, al costat de Melfa. Després, era com un miracle: Mèvola era morta! I havia arribat Melfa! Això prometia molt. Van fer festes, van saltar, van ballar... durant tota una setmana.

Melfa va indicar als savis del poble com trobar-la en cas d'emergència, i va marxar. Els nens tornaven a jugar al carrer i per les vores del poble, mentre els grans mantenien les mans ocupades en alguna cosa... i per molts anys!!!

Comentaris

  • Fa somiar[Ofensiu]
    Naiade | 08-01-2008 | Valoració: 10

    M'ha sorprès molt agradablement aquest tipus de relat amb que has encetat l'any.
    Conte divertit i imaginatiu. M'ha agradat la tendresa que emana, em recorda els contes que m'explicava el meu pare de petita, d'aquells que em semblava veure amb tecnicolor i dels que per molts anys que passin, sempre recordes com a mínim l'instant on la fantasia et transportava i eres feliç.
    Sergi,tens un do especial per aquest tipus de relat, és coherent i ve a ser com una petita faula de final feliç tal com a mi m'agraden, sempre tindria que ser així, per molts entrebancs que passem...final positiu.

    Una abraçada

l´Autor

Foto de perfil de Bonhomia

Bonhomia

646 Relats

1852 Comentaris

514075 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
L'armonia commou la selva verge de paratges interexternalitzats mentre els estels ens somriuen dolçament i les nits i els dies es confonen en boira d'un nou color que brillarà per la mare universal que va fer-nos i cerquem cuidar... si és que aquestes paraules contenen cert ressò d'esperança en un món tan difícil i complicat.