EL PRIMER DESENGANY

Amb la meva neta anomenada Margarida con jo, hem anat a visitar una amiga a una Residencia de Vells. He sentit la veu de una cuidadora parlant amb un dels residents: Senyor Jordi, m’ha cridat? deia la noieta adreçant-se a un vell assegut a un butaca que prenia el sol. M’he agafat mes fort al braç de la neta, ella m’ha preguntat “babá”, com ella m’anomena, que el coneixes ?, Amb el cap he assentit i he dit, quina desferra!. Tant elegant i ben plantat que era! I el meu pensament ha volat més de seixanta anys enrere, el dia que el vaig mirar pedalar amb la seva bicicleta nova i jo amb les mans agafades al manillar de la meva , els ulls amarats de llàgrimes el cor com un terrós de gel.

Ell era arrogant i jo humil, devíem tenir uns setze o disset anys. Jo el mirava com si fos un prodigi , crec que l’estimava sense saber-ho, era massa innocent! Aquell any per Sant Martirià va venir una cosina meva. Al carrer de la Canal la vaig presentar als amics. Acabades les festes vaig tornar a col•legi i la meva cosina a Vic.

Al pati en Jordi em va citar per la tarda a la pesquera dels seus pares a la riba del Estany . El meu cor estava content m’entres pedalava, amb la bicicleta . Ell m’esperava a la porta i va dir : Margarida entra, que no ens vegin. Jo així ho vaig fer, el cor anava a cent i estava tota enrajolada, pensava ara et dirà t’estima, més va dir: Margarida si em donessis la adreça de la teva cosina, crec que l’estimo, parla-li be de mi si et plau !

Vaig sortir de la pesquera amb el cor a bocins, ell va tancar la porta es va mirar el paper a on havia apuntat l’adreça, va pedalar fins a fer-se molt petit a la llunyania ,anava content. Jo pedalava cap a casa amb les llàgrimes caient per les galtes, que no em van deixar veure el forat a on es va ficar la roda del meu transport, vaig caure estesa, pelant-me els genolls. Així no vaig tenir de donar explicacions a la mare pel meu desconsol.

He somrigut a la meva neta i no he mirat gens enrere, ni al vell, no calia.