Cercador
El planeta dels boca de calaix. [Temps real de lectura: 6 minuts]
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
Dono per fet que tots heu vist "El planeta dels simis", l’original de 1968, així que m’estaré de fer-ne la sinopsi. El que pretenc és bastir una història alternativa, que també podria ser duta al cinema, on la presentació d’un futur postapocalíptic en què la humanitat supervivent ha degenerat no és deguda a cap holocaust nuclear sinó a una dinàmica competitiva aparentment innòcua. Heus aquí l’esquema argumental:
Els tripulants d’una nau espacial amb destí a Betelgeuse són trets del seu estat d’hibernació quan l’ordinador detecta un planeta habitable de característiques semblants a La Terra tret d’una gran concentració de gas metà a l’atmosfera que, per efecte hivernacle, n’és el responsable de l’elevada temperatura i la desertització. L’ordinador de la nau també assenyala que els divuit mesos de navegació a una velocitat pròxima a la de la llum representen que en La Terra hauran trancorregut uns dos mil anys.
La nau amara en una zona propera a la terra ferma, on els astronautes arriben en un bot pneumàtic. Després d’uns dies d’explorar el territori i de creuar extenses àrees desèrtiques plagades de restes òssies que semblen de boví i que revelen que antigament havien estat verdes pastures, entren en contacte amb uns éssers gairebé humans, la característica comuna a tots els quals és una boca molt gran, allò que es diu tenir boca de calaix: per fer-ho més gràfic sense apartar-nos massa del món del cinema, les cares recorden la de l’actor estatunidenc Joe E. Brown, conegut pel malnom "bocagran" i que us sonarà de la comèdia de Billy Wilder "Some Like It Hot", entre nosaltres "Ningú no és perfecte" en al·lusió a la seva resposta a Jack Lemmon quan aquest es treu la perruca i l’increpa dient "Sóc un home", a l’escena final en una llanxa.
D’alimentació vegetariana, una conseqüència de tenir boca de calaix i no pelar ni trossejar els fruits abans menjar-se’ls és que aquests humanoides són proclius a patir luxacions temporomandibulars. És per això que la minoria que ocupa el poder en cada comunitat està integrada, gairebé exclusivament, per traumatòlegs i cirurgians maxilofacials. Quan parlo de comunitats em refereixo a grans ciutats que s’organitzen en forma de corona al voltant d’un nucli constituït per les ruïnes de la ciutat primitiva, l’accés al qual està prohibit. Per fora de la ciutat hi ha una segona i molt extensa corona d’horta, sent aquesta la raó que les comunitats s’estableixin a la vora del mar i comptin amb rudimentàries però eficaces plantes dessalinitzadores.
Arribem ara a la part del guió que encara està per definir però que, representant el 65% de la durada del film, ha de concitar conflictes de xoc entre cultures, escenes d’amor i sexe, persecucions amb profusió d’efectes especials i violència a dojo. Un dels astronautes se’n surt d’aquestes situacions i, en companyia d’una femella aborigen que l’adora i té una boca que no és de pinyó però tampoc de calaix, abandona la ciutat i decideix prosseguir l’exploració del planeta. Després de sojornar en altres ciutats habitades s’endinsen en territori prohibit i arriben a les ruïnes d’una antiga població que, per estar massa allunyada del mar, no va ser recolonitzada.
Quan el protagonista hi arriba i comença a examinar el que l’envolta, entre les restes dels edificis que flanquejaven el que sembla ser el carrer principal, observa una cosa que el fa caure de genollons mentre brama: "Déu meu, estic de tornada, sóc a casa un altre cop! Tot aquest temps no m’havia adonat que hi era! Per fi ho he aconseguit! Maniàtics, l’heu destruïda! Us maleeixo a tots, maleeixo les guerres comercials, us maleixo!", que són les exclamacions de Charlton Heston a la pel·lícula de referència, amb l’únic additament de l’adjectiu "comercials". Aleshores un contraplà ens mostra dos rètols pràcticament intactes, un a cada banda del carrer, com qui diu enfrontats: McDonald’s i Burger King.
És clar que en "El planeta dels simis" les paraules del protagonista i l’aparició de l’Estàtua de la Llibertat mig colgada parlaven per si mateixes, pero dissortadament aquest no és el nostre cas i caldrà recórrer a una ràpida successió d’imatges sobreimpresses al pla fix del prota agenollat, que alternaran entrepans de McDonald’s i Burger King amb un nombre creixent d’hamburgueses apilades i mostraran l’esforç progressiu dels consumidors per fotre’ls-hi queixalada, obrint la boca cada cop més, perquè el públic arribi a capir l'entrellat de la història, que avancem tot seguit de forma planera:
- Òbviament el planeta és La Terra, uns dos mil anys després del llançament de la nau.
- Pocs segles després del llançament, l’afany competitiu de les dues principals cadenes de menjar ràpid es dispara en una doble direcció: s’obren més establiments, almenys un a cada barri, i busquen la confrontació directa ubicant-se un davant de l’altre; paral·lelament, l’oferta de més pel mateix preu condueix a entrepans més generosos però més difícils de menjar, amb gruixos que superen amb escreix el diàmetre de les hamburgueses.
- El creixement de la demanda d’hamburgueses porta a augmentar el nombre de caps de boví.
- Les flatulències del bestiar es tradueixen en l’emissió de majors cantitats de gas metà, que es concentra a les capes altes de l’atmosfera provocant el sobreescalfament i la desertització del territori.
- Això dóna lloc a la retracció de les explotacions ramaderes extensives, circumstància que col·lapsa les intensives i fa que la fertilitat d’un bestiar estressat caigui en picat.
- La majoria d’humans, consumidora compulsiva de menjar porqueria i desesperada per no poder satisfer el seu vici, saqueja i crema els establiments comercials.
- Cal aclarir que, en poques generacions, hi ha hagut una davallada demogràfica considerable a causa de morts prematures degudes a patologies cardiovasculars derivades d’una alimentació rica en greixos saturats. Així que, per selecció natural, els individus supervivents han evolucionat cap a taxes més baixes de colesterol endògen.
- També han evolucionat cap a configuracions anatòmiques que afavoreixen la capacitat d’abraçar amb les dents el gruix d’un entrepà multihamburguesa, ben comprimit amb les mans, naturalment, satisfent la doble condició d’una obertura màxima mandibular no inferior a 45 mm. y una obertura de boca que pugui acompanyar l’anterior, amb una amplada entre les comissures dels llavis que ultrapassa el cànon de bellesa que l’iguala a la distàcia entre pupil·les. Comptat i debatut, una boca de calaix.
Els tripulants d’una nau espacial amb destí a Betelgeuse són trets del seu estat d’hibernació quan l’ordinador detecta un planeta habitable de característiques semblants a La Terra tret d’una gran concentració de gas metà a l’atmosfera que, per efecte hivernacle, n’és el responsable de l’elevada temperatura i la desertització. L’ordinador de la nau també assenyala que els divuit mesos de navegació a una velocitat pròxima a la de la llum representen que en La Terra hauran trancorregut uns dos mil anys.
La nau amara en una zona propera a la terra ferma, on els astronautes arriben en un bot pneumàtic. Després d’uns dies d’explorar el territori i de creuar extenses àrees desèrtiques plagades de restes òssies que semblen de boví i que revelen que antigament havien estat verdes pastures, entren en contacte amb uns éssers gairebé humans, la característica comuna a tots els quals és una boca molt gran, allò que es diu tenir boca de calaix: per fer-ho més gràfic sense apartar-nos massa del món del cinema, les cares recorden la de l’actor estatunidenc Joe E. Brown, conegut pel malnom "bocagran" i que us sonarà de la comèdia de Billy Wilder "Some Like It Hot", entre nosaltres "Ningú no és perfecte" en al·lusió a la seva resposta a Jack Lemmon quan aquest es treu la perruca i l’increpa dient "Sóc un home", a l’escena final en una llanxa.
D’alimentació vegetariana, una conseqüència de tenir boca de calaix i no pelar ni trossejar els fruits abans menjar-se’ls és que aquests humanoides són proclius a patir luxacions temporomandibulars. És per això que la minoria que ocupa el poder en cada comunitat està integrada, gairebé exclusivament, per traumatòlegs i cirurgians maxilofacials. Quan parlo de comunitats em refereixo a grans ciutats que s’organitzen en forma de corona al voltant d’un nucli constituït per les ruïnes de la ciutat primitiva, l’accés al qual està prohibit. Per fora de la ciutat hi ha una segona i molt extensa corona d’horta, sent aquesta la raó que les comunitats s’estableixin a la vora del mar i comptin amb rudimentàries però eficaces plantes dessalinitzadores.
Arribem ara a la part del guió que encara està per definir però que, representant el 65% de la durada del film, ha de concitar conflictes de xoc entre cultures, escenes d’amor i sexe, persecucions amb profusió d’efectes especials i violència a dojo. Un dels astronautes se’n surt d’aquestes situacions i, en companyia d’una femella aborigen que l’adora i té una boca que no és de pinyó però tampoc de calaix, abandona la ciutat i decideix prosseguir l’exploració del planeta. Després de sojornar en altres ciutats habitades s’endinsen en territori prohibit i arriben a les ruïnes d’una antiga població que, per estar massa allunyada del mar, no va ser recolonitzada.
Quan el protagonista hi arriba i comença a examinar el que l’envolta, entre les restes dels edificis que flanquejaven el que sembla ser el carrer principal, observa una cosa que el fa caure de genollons mentre brama: "Déu meu, estic de tornada, sóc a casa un altre cop! Tot aquest temps no m’havia adonat que hi era! Per fi ho he aconseguit! Maniàtics, l’heu destruïda! Us maleeixo a tots, maleeixo les guerres comercials, us maleixo!", que són les exclamacions de Charlton Heston a la pel·lícula de referència, amb l’únic additament de l’adjectiu "comercials". Aleshores un contraplà ens mostra dos rètols pràcticament intactes, un a cada banda del carrer, com qui diu enfrontats: McDonald’s i Burger King.
És clar que en "El planeta dels simis" les paraules del protagonista i l’aparició de l’Estàtua de la Llibertat mig colgada parlaven per si mateixes, pero dissortadament aquest no és el nostre cas i caldrà recórrer a una ràpida successió d’imatges sobreimpresses al pla fix del prota agenollat, que alternaran entrepans de McDonald’s i Burger King amb un nombre creixent d’hamburgueses apilades i mostraran l’esforç progressiu dels consumidors per fotre’ls-hi queixalada, obrint la boca cada cop més, perquè el públic arribi a capir l'entrellat de la història, que avancem tot seguit de forma planera:
- Òbviament el planeta és La Terra, uns dos mil anys després del llançament de la nau.
- Pocs segles després del llançament, l’afany competitiu de les dues principals cadenes de menjar ràpid es dispara en una doble direcció: s’obren més establiments, almenys un a cada barri, i busquen la confrontació directa ubicant-se un davant de l’altre; paral·lelament, l’oferta de més pel mateix preu condueix a entrepans més generosos però més difícils de menjar, amb gruixos que superen amb escreix el diàmetre de les hamburgueses.
- El creixement de la demanda d’hamburgueses porta a augmentar el nombre de caps de boví.
- Les flatulències del bestiar es tradueixen en l’emissió de majors cantitats de gas metà, que es concentra a les capes altes de l’atmosfera provocant el sobreescalfament i la desertització del territori.
- Això dóna lloc a la retracció de les explotacions ramaderes extensives, circumstància que col·lapsa les intensives i fa que la fertilitat d’un bestiar estressat caigui en picat.
- La majoria d’humans, consumidora compulsiva de menjar porqueria i desesperada per no poder satisfer el seu vici, saqueja i crema els establiments comercials.
- Cal aclarir que, en poques generacions, hi ha hagut una davallada demogràfica considerable a causa de morts prematures degudes a patologies cardiovasculars derivades d’una alimentació rica en greixos saturats. Així que, per selecció natural, els individus supervivents han evolucionat cap a taxes més baixes de colesterol endògen.
- També han evolucionat cap a configuracions anatòmiques que afavoreixen la capacitat d’abraçar amb les dents el gruix d’un entrepà multihamburguesa, ben comprimit amb les mans, naturalment, satisfent la doble condició d’una obertura màxima mandibular no inferior a 45 mm. y una obertura de boca que pugui acompanyar l’anterior, amb una amplada entre les comissures dels llavis que ultrapassa el cànon de bellesa que l’iguala a la distàcia entre pupil·les. Comptat i debatut, una boca de calaix.
Comentaris
-
Interessant [Ofensiu]llpages | 10-07-2022 | Valoració: 10
T'endinses en el text una mica escèptic, però a mesura que vas avançant, el fil narratiu et va embolcallant i et trobes atrapat en un conjunt de fets tan interessants com curiosos. M'ha fet passar una bona estona, amè, ben estructurat i ple de detalls que desconeixia. Bona feina, Joan Colom!
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Mentider! [temps real de lectura: 2 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre ESGLAONS I GRAONS [temps real de lectura: 3 minuts]
- Fibonacci, punt final. [temps real de lectura: 42 minuts]
- Fibonacci, punt i seguit. [temps real de lectura: 26 minuts]
- Crim i càstig.
- Santa innocència. [temps real de lectura: 2 minuts]
- Un lletraferit malastruc. [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre LLEPAR [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre SEXE [temps real de lectura: 3 minuts]
- DEP, germana.
- Vint nanoocurrències sobre PA AMB TOMÀQUET [temps real de lectura: 3 minuts]
- Esferes.
- TOC, TOC. [temps real de lectura: 4 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre EL PEREPUNYETES. [temps real de lectura: 3 minuts]
- No és fàcil anar d'original o Els experiments, amb gasosa. [temps real de lectura: 2 minuts]