El pianista

Davant del temple i sobre una petita tarima roman, majestuós, el piano de cua. Envoltat de desmais frondosos i de tota mena de flors, espera. Una cadira solitària ocupa la improvisada platea. Serà un concert especial, li va dir el representant, tocaràs al palau d’una marquesa, hi afegí. A les deu en punt un dels criats li obre la porta i li assenyala el camí. Camina uns quants metres i quan arriba al centre de l’escenari, davant del piano, es gira un quart de volta per saludar al públic. Li costa amagar la sorpresa que li produeix veure aquella dona, elegant, atractiva i jove que l’aplaudeix amb entusiasme. Un concert per a una sola persona? Mai no ho havia fet abans, mai no ho hauria acceptat d’haver-ho sabut! Contrariat s’asseu a la banqueta, fa un lleuger gest amb les mans per fer apujar les mànigues del frac i es prepara per tocar.

Situa els dits ossuts i llargs a un centímetre de les tecles, destensa les espatlles, tanca els ulls i, tímidament, comença a prémer-les. De primer una nota escadussera i després una altra i encara una tercera que malda per no deixar de sonar. Arpegis i acords s’escampen pel jardí mentre l’espectadora, admirada de tanta bellesa, aspira a apropiar-se de la melodia que la captiva. Se succeeixen el temes i els anhels de la marquesa creixen exponencialment. Vol totes aquelles notes per a ella sola i les vol ben dintre seu. S’aixeca i comença a ballar, amb els braços i les mans les cerca i quan creu que n’ha atrapat alguna, se l’apropa al cos amb uns moviments tan harmònics com la música que pretén abastar. El vestit de seda voleia empès per la brisa i el fulard a joc vola fins al pianista, l’embolcalla. Puja a l’escenari per recuperar-lo i amb un dit, només un, li dibuixa una sanefa al clatell i ell sent com li tatua a la pell un futur que esdevindrà record.