EL PAS DE L’HURACÀ LESLIE

Un relat de: MariaM
Plou i plou. Tinc l’ànima humida de tant sentir ploure. Aquest matí, però, quan he sortit a trenc d’alba, ho he fet contenta. El sol era a punt de llevar-se i sentia ja, de bell antuvi, el gaudi d’un dia assolellat. No em convenen els dies de pluja que m’anul·len la llibertat; la d’aquests semblava que no acabaria mai.
He fet els estiraments que em cal per tal de desentumir-me i retornar a la meva qualitat de vida, l’agilitat per moure’m, sobretot. No sé pas que fóra de mi sense aquesta capacitat. He desplegat el vestit groc que em cobreix, tot emmirallant-me en el petit estany; potser entre una cosa i l’altra, m’hi hauré entretingut massa perquè el que hi he vist reflectit, a banda de la meva bella presència, ha estat el cel. El cel i les flors, és el que més contemplo i admiro de la natura; formen part de mi i de la feina, meva i de la família.
El cel que està en moviment continuo havia canviat, abans que jo hagués tingut temps ni de marcar-me la ruta del dia. En algun lloc, a la llunyania, l’eco va dur el so del tro, el primer. El sol es va anar esvaint fins quedar reduït a una llumeta esmorteïda, tan sols en néixer. Vaig contemplar extasiada com desapareixia en aquella grisor inesperada.
I, de sobte, els núvols plogueren la pluja tropical que mai havia vist ni sofert, pluja i vent. Em vaig quedar molt quieta, però, després vaig giravoltar un moment als remolins que hi havia al voltant de la riba, fins trobar on aixoplugar-me. Era un tub rugós que brandava sobre el meu cap i em vaig endinsar pel tub amb precaució. També allà dins l’aigua pujava ràpidament de nivell, mentre jo començava a baixar més de pressa, empesa per una gran força; feia voltes endavant i enrere...fins que sortí expel·lida a l’exterior.
Es van aplegar uns quants borinots al meu voltant; la última en arribar fou la meva amiga libèl·lula. Venia de burxar les orelles de l’elefant; ella és la que provocà l’esternut que sacsejà la trompa que se m’havia engolit. I, és que la Libe m’ha fet costat des que jo era tan sols crisalida. La vida d’una papallona, certament, és tan efímera!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer