Cercador
EL NOI
Un relat de: MariaM- Compartir:
De matinada les rodalies del Monestir romanen silencioses, és a primera hora del matí quan es desvetllen, si us plau per força, amb el rebombori del alumnes de les escoles veïnes que passen per la plaça i la baixada del Monestir tot fent drecera. És una mica més tard que la placeta i, ensems el Monestir, recuperen el silenci que l’embolcallava, tan sols es pot sentir, de tant en tant, el dringar de les campanes.
A l’interior del Convent de Santa Maria de Pedralbes, hi regna la calma; pel claustre hi caminen amb passes curtes però apressades, la resta de monges que han estat convocades al refectori. La Mare Abadessa, tranquil·la i com excusant-se pel trasbals que tindran d’aquí una estona, els fa els darrers advertiments. Per a la Comunitat de Clarisses és un dia assenyalat, reben a l’Alcalde que, acompanyat d’alguns membres del Consistori, esmorzarà amb elles i els faran l’ofrena d’ous com cada any en la festivitat de Santa Eulàlia. És una tradició que ve de lluny, tal vegada, d’ençà que baixà en l’escalafó i, de Patrona de Barcelona passà a ser-ne, només, copatrona. La Mare Abadessa es pregunta si els sants i santes estaran avesats, també, a acceptar les degradacions. Pel que sembla, la tradició de l’ofrena d’ous està basada en compensar a la santa i evitar, així, que plori durant la Festa de la Mercè, per la qual cosa hi ha núvies que ho fan extensiu a la seva pròpia conveniència i el hi porten el dia del seu casament.
Bé, creu que ja ho té tot dit i, per acabar, els demana que es prenguin la reunió amb les autoritats com un servei més als ciutadans que, tot plegat, és un acte de bona voluntat.
Puntuals a la cita ha arribat el Sr. Alcalde amb la seva comitiva i el seguici de medis de comunicació que solen acompanyar-lo i que no sap mai com desempallegar-se’n.
Hi ha hagut l’ofrena, han esmorzat i, sortosament, ja són al final; tan sols falten les fotos protocol·làries i, aviat, tot estarà enllestit. Preparats. Tots a punt; hi ha un petit moviment i el noi s’ha col·locat entre el Sr. Alcalde i ella. De sobte, han fet la foto. Sorpresa no ha pogut reaccionar, va per excusar-se però s’atura: el NOI va tot mudat i encorbatat i alguns dels presents li fan el gara-gara.
S’han quedat soles, ara el que cal és recobrar la calma, la seva calma, després de l’ensurt que no sap si haurà passat desapercebut. Pregunta a la mare ecònoma què hi feia el noi, el suplent del jardiner que les ajuda a l’horta, enmig de les autoritats. Les dues es miren desconcertades.
L’endemà se n’assabenta quan rep un diari amb la foto a primera plana i una nota manuscrita del propi Sr. Cardenal. Han estat ensarronades per un tal “pequeño Nicolás”, que resulta ser el mateix noi que ha viscut tres dies amb la comunitat, la comunitat de clausura de les monges clarisses.
A l’interior del Convent de Santa Maria de Pedralbes, hi regna la calma; pel claustre hi caminen amb passes curtes però apressades, la resta de monges que han estat convocades al refectori. La Mare Abadessa, tranquil·la i com excusant-se pel trasbals que tindran d’aquí una estona, els fa els darrers advertiments. Per a la Comunitat de Clarisses és un dia assenyalat, reben a l’Alcalde que, acompanyat d’alguns membres del Consistori, esmorzarà amb elles i els faran l’ofrena d’ous com cada any en la festivitat de Santa Eulàlia. És una tradició que ve de lluny, tal vegada, d’ençà que baixà en l’escalafó i, de Patrona de Barcelona passà a ser-ne, només, copatrona. La Mare Abadessa es pregunta si els sants i santes estaran avesats, també, a acceptar les degradacions. Pel que sembla, la tradició de l’ofrena d’ous està basada en compensar a la santa i evitar, així, que plori durant la Festa de la Mercè, per la qual cosa hi ha núvies que ho fan extensiu a la seva pròpia conveniència i el hi porten el dia del seu casament.
Bé, creu que ja ho té tot dit i, per acabar, els demana que es prenguin la reunió amb les autoritats com un servei més als ciutadans que, tot plegat, és un acte de bona voluntat.
Puntuals a la cita ha arribat el Sr. Alcalde amb la seva comitiva i el seguici de medis de comunicació que solen acompanyar-lo i que no sap mai com desempallegar-se’n.
Hi ha hagut l’ofrena, han esmorzat i, sortosament, ja són al final; tan sols falten les fotos protocol·làries i, aviat, tot estarà enllestit. Preparats. Tots a punt; hi ha un petit moviment i el noi s’ha col·locat entre el Sr. Alcalde i ella. De sobte, han fet la foto. Sorpresa no ha pogut reaccionar, va per excusar-se però s’atura: el NOI va tot mudat i encorbatat i alguns dels presents li fan el gara-gara.
S’han quedat soles, ara el que cal és recobrar la calma, la seva calma, després de l’ensurt que no sap si haurà passat desapercebut. Pregunta a la mare ecònoma què hi feia el noi, el suplent del jardiner que les ajuda a l’horta, enmig de les autoritats. Les dues es miren desconcertades.
L’endemà se n’assabenta quan rep un diari amb la foto a primera plana i una nota manuscrita del propi Sr. Cardenal. Han estat ensarronades per un tal “pequeño Nicolás”, que resulta ser el mateix noi que ha viscut tres dies amb la comunitat, la comunitat de clausura de les monges clarisses.