El noi de l’Hortènsia [6]: El retrobament

Mentrestant, la vida romana de Francesc havia caigut en la rutina. Amb tot i això, des de l’aixopluc vaticà s’involucrà en les guerres espanyola i europea, ja sigui intercedint a favor d’exiliats o aportant ajuda humanitària. Després, en sorgir serioses dissensions amb Nogara, sobretot per algunes inversions de dubtosa moralitat, l’any 1950 tornava a Barcelona, ara com a administrador delegat de la Santa Seu. Un cop aquí, recuperà la identitat d’Arnau de Castissent i el seu barret verd de feltre. Però, aquesta vegada, no va venir sol. L’acompanyava una noia d’uns vint anys, la seva filla carnal Arianna que havia adoptat a la mort de Paola.

Casualment, en una inspecció d’obres li va cridar l’atenció el parlar d’un operari. En preguntar-li d’on era, aquest li va dir que era de Balaguer i va afegir que els seus ulls li resultaven familiars, que n’havia vist uns d’idèntics a la seva ciutat. Arnau, intrigat, va demanar-li més detalls. El treballador li va donar raó d’una senyora de Menàrguens que s’havia retirat al convent de Santa Clara en quedar-se vídua.
Llavors, començà a indagar des de la seva posició de privilegi. Partides, testimonis i enraonies. Així va descobrir que es tractava d’Hortènsia Puig, del Poal, casada amb el marquès de Torredà, que, de soltera, l’havien tancat en secret uns quants mesos al convent balaguerí. Sense perdre més temps va visitar la superiora, qui li va confirmar tot el que volia saber.

Aquella tarda, en obrir la porta de la cambra que tant l’inquietava, Hortènsia restà confosa davant la presència d’un desconegut.
–Ho... hola! qui és vostè?, demanà.
–Hola, mare!
–Mare? Ai, ai, ai... no pot ser. No seràs pas tu el meu fill?, va preguntar incrèdula i desconcertada.
Ell, sense dir res, se li llençà als braços. L’abraçada va durar uns minuts interminables. I, per primer cop en seixanta anys, els ulls clars, verd exquisit, d’ambdós s’il·luminaren.

La trobada fou a primera hora de la tarda i estigueren parlant ben bé fins a l’hora de sopar.