El noi de l’Hortènsia [4]: Roma

D’ençà de l’episodi de Caldes, la vida afectiva de Francesc canvià radicalment. Necessitava recuperar, reprendre el joc passional que aquella nit havia deixat a mig fer per culpa dels seus fantasmes i mancances emocionals. L’afabilitat habitual s’havia trasmudat en ànsia, en un deler temerari pel contacte físic, fos amb qui fos, la qual cosa comprometia seriosament la seva reputació. Per això, calia dissimular al màxim. Abans de tot, va reemplaçar el confessor habitual, atesa la morbosa curiositat d’aquest. I va tenir sort. El canvi li obrí la ment i les perspectives de futur –el nou director espiritual havia estudiat a Roma.
Aquest seria el camí, ho tenia decidit. Per tant, amb l’aval d’un brillant currículum i el suport del senyor oncle i del bisbe, amb vint anys féu cap a la Universitat Gregoriana. No cal ni dir que amb el canvi de conjuntura es mitigà, de primer moment, la pruïja sexual que el tenia obsessionat. D’altra banda, Roma no era la Seu i fàcilment podia passar desapercebut.
Així i tot, s’entregà en cos i ànima als estudis. En cosa de tres anys, a més d’estudiar teologia, es graduà en dret civil i canònic i s’inicià en les disciplines econòmiques. En tot aquest temps, però, mai no confessà a ningú les seves veritables intencions respecte del sacerdoci i solia participar en el culte com qualsevol altre seminarista.
Casualment, un vespre en sortir de missa ajudà un desconegut a foragitar els lladres que l’estaven acorralant. Aquest, després d’agrair-li efusivament la seva col·laboració, va preguntar-li qui era i, acte seguit, s’acomiadà d’ell amb la promesa que aviat tindria notícies seves. El que no sabia Francesc era que s’havia topat amb Bernardino Nogara, el futur president de les finances vaticanes.

Mentre Itàlia es preparava per entrar a la guerra europea, des de terres pallareses reclamaren la seva presència urgent ja que la salut del senyor oncle havia empitjorat greument. Tant, que moria a la setmana d’arribar ell a casa.