El mur

El mític grup anglès Pink Floyd va rebutjar una oferta molt generosa, concretament de dos-cents cinquanta milions de dòlars per tornar a reunir la banda i efectuar una gira per tot el món. Roger Waters, David Gilmour, Nick Mason i Richard Wright varen al·legar que tots tenien ja més de seixanta anys i que no seria gaire recomanable tornar als escenaris havent de pujar el propi mur de la seva edat. Després d'haver-se reunit per tocar un altre cop junts en el concert Live8 els rumors sobre una possible tornada del quartet s'havien disparat però malgrat que l'experiència va resultar molt positiva per a tots, es varen apressar a manifestar que no tenen intenció de repetir-la.
En les dècades dels setanta i vuitanta el conjunt britànic va obtenir un èxit aclaparador. La seva música intimista i psicodèlica va revolucionar el món discogràfic. Les seves cançons envoltades d'una aurèola mística, farcides de sorolls i efectes especials eren una crítica despietada del sistema, encara que nosaltres en aquell moment, d'anglès en sabíem ben poca cosa. Recordo aquelles portades subjugants, agosarades, originals, símbols d'una època en la que un disc era una obra d'art per dins i per fora, icones amb un gran poder evocador pels que en aquell moment estàvem en la frontera, aquella fase de la vida en que busques i encara no has trobat. Una etapa en la que, com nàufrag en un tros de gel a la deriva corres el perill de perdre l'equilibri i caure a un mar fred i assassí. Pink Floyd sonava molt sovint en aquelles sales on regnava la penombra amb pàl·lides llums de colors i plenes d'un fum que es podia haver tallat amb un ganivet i a on quatre joves envoltats d'una forta olor d'herbes s'amuntegaven en actitud contemplativa agombolats per la música evasiva i intrigant que sortia d'aquells discos de vinil.
Per això sorprèn que els veterans artistes hagin rebutjat aquesta important injecció de diners en els seus comptes corrents, ara que sense el més mínim pudor els Pecos ensenyen sense manies cabells blancs com la neu i calvícies més que incipients en la seva tornada als escenaris. Mentre tant els Rolling Stones ni tan sols s'han retirat oficialment i continuen fent gires per tot el món exhibint les seves inevitables arrugues cantant per enèsima vegada l'Angie i el Satisfaction i saltant amb el perill de trencar-se una cama i cridant amb els risc de quedar-se roncs. Sort que en el món del rock no es fa com en el ciclisme i després de cada concert no es demana als artistes que orinin en un pot de plàstic per efectuar el control antidòping.