El món...

Amb els ulls encara plorosos et canto aquesta cançó; la última, la més bella que mai t'hagin dedicat, la nineta bonica dels meus ulls, l'estimada que sempre m'acompanya entre els insomnis de les nits de festa... La cançó ets tu.

Te la canto a cau d'orella, jugant amb els flocs que et protegeixen la vista dels mals que encerclen el món atemorit. Ets tan fràgil que amb notes entretallades inundades de sentiment construeixo la capseta que et resguardarà de la vida maligne que podria impregnar-te de dolor. Et convertiré amb la felicitat palpable. Tota tu seràs felicitats. Arrencaràs rialles, eixugaràs llàgrimes amargues i rebrotaràs amistat perdudes enmig de tumors d'egoisme.



Veient els teus ull rogents de plors acumulats, escoltant la veu quasi imperceptible que em sacseja el dolor que la insensibilitat havia aturat, necessito confessar-te que ja no sóc la dolça melodia que tu vas concebre, estic farcit dels silencis sepulcrals que m'envia la llum encegadora dels dies feliços pels somriures hipòcrites dels qui no veuen més enllà de la seva ombra.

No m'enviïs aquestes notes, ja que la seva acidesa m'ensordirà l'única capacitat que conservo. Els ulls que tu tant havies idealitzat, han estat cremats per la ceguesa amb la qual m'havien envoltat. El món que tant ens repugna, és el món on nosaltres hi estem immersos, i aquest no desapareixerà per molt que els teus dits de seda em cobreixin la mirada com infants jugant amb les percepcions.

Entre les meves cartes, la utopia brilla per la seva absència, per això em dol molt anunciar-te que la felicitat ja no existeix. L'hem mort amb pluges de sorra irrespirable, perfums solidificats i gotes volàtils.



L'odi viscut ha brollat de la teva font. Sé que no et creus aquestes paraules, que ja no creus en mi, però no per això m'oblidaré de donar cos als meus silencis. Era el teu àngel, el teu equilibri per quan els passos de la vida et portessin per pedregars, per quan les tarteres gèlides et sepultessin. Et vaig escollir per la teva força, i és aquesta la que encara em diu que l'esperança rau malferida entre els punyals que les idees de la negació li envien.

El món no està tan perdut. Confia la sort a tu mateix i llavors tot fluirà. Les curculles del teu cos s'aguanten de filaments antigament daurats. Deixa que la llum del sol regui de paciència les connexions sensibles; serà llavors quan les teves paraules perdran l'acidesa que tant les maltracta. Els teus llavis també poden crear la felicitat, no deixis que la seva set sigui apagada i conduïda pels mots de l'odi i la crueltat. Només una idea ha de sobresortir enmig de totes les altres: estima't.