EL MIRALL INVISIBLE

En Joan s’asseia sota l’azina del jardí, amb una fulla seca entre les mans. Aquell dia, la seva ment bullia amb una pregunta que li feia trontollar les certeses: “La realitat és només el que es veu, o hi ha alguna cosa més... alguna cosa que no es veu?”.

El seu avi, que l’observava des de la finestra, s’acostà amb passos suaus. –Pardal, què et turmenta?- preguntà, mentre s’ajupia al seu costat.

-Avi, si la realitat és el que veiem... llavors, on és el vent quan no bufa?... –En Joan aixecà la fulla, que tremolava lleugerament sense cap rastre d’aire.

L’avi somrigué. –El vent no es veu, però el sentim i el “reconeixem” pels seus efectes. Mira –digué, assenyalant les arrels de l’alzina, que s’enfonsaven sota terra-. Les arrels són invisibles, però sense elles, l’arbre cauria. La realitat no és només la superfície... És com un riu: el que veus és l’aigua que passa, però el curs sencer, amb els seus secrets amagats, també és part d’ell.

En Joan arrufà les celles. –Però... i les coses que mai no podrem veure, com els microbis o les estrelles de dia?

-Ah, pardal- respongué l’avi, amb els ulls brillants-, la realitat no depèn dels nostres ulls. Els microbis, encara que no els vegem, transformen la terra perquè les flors creixin. Les estrelles, encara amagades pel sol, segueixen allà. Fins i tot el que sentim –afegí, posant-li la mà al pit-, com l’amor o la por, és real... però no es pot agafar amb les mans.

El nen contemplà el jardí amb una nova mirada. Les formigues que excavaven túnels secrets, l’olor de la pluja que encara no havia caigut, el record de la seva mare, que li escalfava el cor sense estar present... Tot això era real, però no es limitava al visible.

-Aleshores- conclogué en Joan, amb un somriure-, la realitat és com un quadre... I nosaltres només en veiem els colors, però hi ha un llenç invisible que ho sosté tot.

L’avi assentí. –Exacte. I per entendre-la, hem d’aprendre a mirar “amb dues mirades”: la dels ulls... i la del cor.

I així, sota l’alzina, en Joan descobrí que la realitat no era una resposta, sinó un diàleg etern entre el que es mostra i el que es calla.