El meu aventurer

És fosc. Fa fred. Un cotxe. Un motor calent. Un salt. Confort. Repòs.

-Som-hi! Brrrrrrr, estic tremolant!-. Ens abracem per despedir-nos i entrem cap a dins.

Cops. Lleuger moviment. Tot és fosc. Es frega amb les corretges. Més moviment. Més soroll.

Les tornades sobre quatre rodes cap a casa després d'un cap de setmana radiant serveixen per visualitzar en imatges els diferents indrets que han visitat. Com si d'una tira de negatius es tractés, repasso alguns d'aquells racons descoberts el diumenge al matí. La fàbrica de paper de La Riba. El cotxe enfilant aquella estreta carretera de revolts que s'endinsava en aquella pineda. Un mar de pins que condueix al cor de Prades. Un cartell. FARENA. Una senyora amb una bossa
d'escombraries. Una salutació. La conversa amb la Mercè de Valls. Les seves arrels al poble. La dansa dels avellaners. El sol a l'esquena de Sant Pere de Mont-ral. Cases boniques i un carrer empedrat que pren diferents bifurcacions. Una tria. Una descoberta d'un poble preciós on aturar-s'hi per escriure un llibre. Gira aire fred. La gorra m'abriga. Tombo direcció a un balcó natural des d'on observar les muntanyes de Prades. A prop, un banc de pedra. Una porta de fusta. Ca l'Avi. M'hi atanso. M'assec i reposo. Quina pau.

Silenci. Quietud. Comfort. Repòs. Ronca la panxa. Fam. Boca resseca. Set.

Encara no arriba l'albada i llenço la pela a dins les escombraries. Cada grill que entra a la boca em sacia la set de bon matí. Un darrere l'altre, baixo l'escala evitant fer massa soroll. El suc explosiona a dins la meva boca. Mmmmmmm! Quina mandarina més bona! Se'm calma la set matinera. M'assec al seient del cotxe i em disposo a engegar el motor. Sento un xerric. Que estrany. Tinc massa son per veure-hi clar. Un moviment de canell i engego el motor. La inèrcia em condueix cap a la capital. Encara és fosc. Al costat de la Masia Torre dels Frares està farcit d'aparcaments. Escullo el primer forat que trobo i hi deixo el cotxe a dormir. Som-hi! El motor, encara calent, sembla que em digui adéu, fins que s'atura.

Repòs. Confort. Encara més fam.

A mitja tarda, finalitzada la jornada laboral, el cotxe segueix reposant al mateix lloc on l'he deixat. Es posa content quan l'engego i em canta cançons per la ràdio. Hi sonen melodies que m'abracen els sentiments. La setmana ha estat de tots colors, de colors vius i intensos sobretot.

"Sé que lo imposible
se puede lograr...
Saber que se puede,
Querer que se pueda...
Pintarse la cara
color esperanza
Tentar el futuro con el corazón" (Color Esperanza, Diego Torres)

Soroll. Moviment. Més moviment. Molta fam. I encara més set.

Arriba una notificació al mòbil. Aturo el cotxe prop del forn. Saludo el Sr. Colom que com de costum, mira per la finestra. Després agafo el mòbil i llegeixo el seu missatge. Un cop aparcat el cotxe i amb el motor aturat, escolto novament un xerric. He tingut un flaix. Obro la porta i la truco.

Malestar. Excessiva gana. Salt. Sorpresa. Corredisses i xerrics. Brutícia. Pudor i mullena.

Tombo al cap i miro enmig d'aquell laberint de peces. De sobte, es creuen les nostres mirades. Aquells ulls verds tant profunds. No em puc creure que això m'estigui passant a mi... Un gat aventurer, mai millor dit! Acabava de llegir el missatge d'ella demanant si algú havia vist en Blacky. Com havia pogut ser capaç de quedar recollit a dins del cotxe? Havia travessat allà dins quatre comarques. I s'havia passat tota la setmana sense beure ni menjar! Decideixo trucar-la de seguida perquè no pateixi més. M'arribo fins al forn i em salven amb un parell de llaunes per alimentar-lo.

-Que has trobat a faltar algun gat?
-Que te'n rius de mi? Fa dies que crido en Blacky i no el veig a enlloc-. Respon preocupada des de l'altre banda del mòbil.

La veu dolça, mirada clara, cabells de neu i somriure càlid. Així és ella. Dolça, càlida i acollidora. A mi em va regalar un somriure el primer dia que em va veure entrar per la porta. Em vaig sentir acollida a l'instant. Un àngel, vaig pensar. En Blacky segurament hauria sentit el mateix. L'havia captivat del tot amb tantes atencions i no parava de seguir-la allà a on anés, encreuant-se per entremig de les seves cames que gairebé la feia entrebancar. La seva olor li marcava el camí. Ell volia entrar per aquella porta que conduïa a la llar. Ella s'hi resistia però tenia la certesa que algun dia acabaria entrant. Però ara estava preocupada perquè feia dies que no el veia.

-És a casa! Si vols demà vens a buscar-lo!

Feia una estona que havia arribat. Després d'un dinar senzill, d'aquells que són ràpids de preparar, va arribar el gran moment. El podria agafar? Sortiria de sota d'aquell motor que l'havia resguardat durant tota la setmana? Quan va sentir la seva veu va començar a miolar. Un cop. Un altre cop. I així durant una bona estona. Uns ulls verd clars guaitaven amb timidesa aquella mirada transparent, i poc a poc, van obrir camí cap als seus braços que l'esperaven amb desig. Va amanyagar-lo tant! Va fregar-se entre els seus braços amb tanta passió! Després el va posar a dins del "transportin" i és així, aquí a dins, com en Blacky va tornar cap al seu refugi. Després de travessar quatre comarques, van arribar. Un cop el motor parat, van sortir del cotxe. Ella va obrir la porta i els dos van entrar a dins. Aquell dia no va escoltar xerrics a la porta, com de costum. Aquell dia, tots dos eren al mateix cantó. A dins. Junts, de nou.

Confort. Escalf. Ella. Llar. Refugi.