EL LLENGUATGE DE LES CAMPANES

No estic tan lluny de casa. Ja ha parat de ploure, però, encara, hi ha uns núvols baixos força amenaçadors. M’arriscaré i caminaré sota la fresca. Necessito ventilar el cap.
He sortit sense rumb predeterminat, però, segur que les meves passes han seguit la petita silenciosa veu que m’acompanya, sempre, en les passejades. En arribar al pont s’han aturat. M’hi recolzo tot contemplant el ràpid pas de les aigües; el rierol ha crescut, alimentat per la pluja incessant dels darrers dies.
Les aigües en moure’s agiten, també, els meus pensaments, que tornen al passat.

Una dona, abocada a la barana del pont de pedra, veu transcórrer el riu que passa lleuger, molt més que no pas el temps; les agulles del rellotge del campanar sembla que no es belluguin, se les mira de fit a fit, d’ençà que ha arribat amb la seva bici, puntual, es diu. Espera en Pau, aquesta serà la tercera cita. Fa dies que van quedar, des d’abans que ella comencés les classes del darrer trimestre a la universitat.
El pont havia estat la seva connexió, hi havien coincidit el dia que es van conèixer sense cita prèvia. El pont, en realitat, unia els dos pobles on cadascú hi tenia la casa; la dels pares, en el cas d’ella i la que adjudicava l’Ajuntament al metge, que era el cas d’en Pau.
Finalment, les agulles s’havien mogut, tocaven l’hora que tant havia esperat. En general, li agradava el so de les campanes; la transportaven al món dels somnis, provocava en ella un seguit de sentiments, la portaven a divagar, a evocar.
Mentre imaginava com seria l’encontre, va percebre el canvi de veu de les campanades; ara era pausada, com si parlessin fluixet entre elles, sense presses...campanades a mort.
La imatge de la noia de la bicicleta s’ha esvaït, fugissera.
Un finíssim xim-xim apareix, la pluja menuda i les llàgrimes regalimen pel meu rostre, sense presses, sense preocupacions, i em diuen que potser hauria de fer un cop de cap i tornar a casa.
He deixat el pont enrere i mentre camino, m’arriba, d’entre la boira, el tritlleig de les campanes, aquestes reals, que s’expandeixen des d’un altre campanar més proper; és el del meu poble que, joiosament, anuncia com cada any, l’inici de la Festa Major, malgrat la presència de la pluja, un any més, també.
El repic m’ha tornat al món real; certament, les campanades d’avui tenen una altra veu i porten un missatge prou diferent d’aquelles que m’han arribat des del passat.
Les que he recordat tocaven a mort i aquell dia foren premonitòries, perquè, en Pau, el que considerava ja com el primer amor de joventut, no es presentà a la cita ni retornaria mai més a la meva vida. Fou un trencament en lloc d’una unió.
Són prou diferents tant les circumstàncies com les campanades que ens acompanyen avui. Senzillament, vaig trobar el lloc precís pel meu cor en aquest món.
Hi ha amor a la meva vida i serena estabilitat, malgrat el desgavell que em trobo en arribar a casa. En un poble la Festa Major, si és participativa com la nostra, que n’és, trenca la rutina fins extrems imprevisibles.
Em consta que la vida a ciutat és una altra cosa, sobretot, pel que fa a les campanes, quasi inexistents. Avui i aquí, el seu dringar encara m’emociona, sigui quin sigui el seu llenguatge.