El jove pintor

Amor, paraula rancorosa, nits en blanc he pensat i sempre he arribat a la mateixa conclusió, vides i vides han estat felices per aquest sentiment, cançons han omplert els nostres silencis d'harmonia i comprensió, d'abraçada càlida, d'ulls que ho veuen i ho senten. No entenc l'amor, es més l'odio perquè no el conec, mai s'ha comparegut de mi, sempre m'ha donat l'esquena. Tu amor meu que no i ets i mai has estat aquí, vas néixer a una utopia pròpia i molt personal, on jo et vaig crear, on jo vaig fer-te carinyosa i dolça, vaig ser jo qui et va dibuixar aquest somriure amb el que trenques mirades melangioses d'estimació, ets perfecta li vaig dir.
Ara que me n'adono de tot el que vaig fer, vull esborrar-te del meu cap per sempre, el meu cor ja no es el mateix des de que vas arribar, me convertit en una persona noble, i tot gràcies a tu.
Em fas plorar maleïda inspiració, odio l'amor perquè se que mai seràs per aquí, mai vindràs i em donaràs un petó a cau d'orella pel de mati, mai sentiré la teva veu d'àngel.
I mira que te creat jo i en canvi no puc fer altre cosa que recordar-te i desitjar-te sort per el món utòpic, ves en compte per on pares i confia en tu mateixa, et conec molt be, em se de memòria tot el teu cos i ànima, se que ets una meravellosa persona pròpia de l'amor d'un altre home que com tu es especial e increïble.
Però ara escolta aquestes paraules, potser no són tendres ni suaus, potser no t'arrenquen el cor d'una passada, ara, lo que si se es si avui t'he escrit aquesta carta, la que mai obriràs ni llegiràs, aquesta nit mentre acabi de pintar el teu retrat pensaré que la llegeixes, i així de fàcil tu besaràs amb llàgrimes, desprès de llegir-la , tornaràs a tancar la carta, i aquesta vegada serè jo qui per última vegada, t'escriurà t'estimo a l'aire, m'has enamorat imaginació.