El foc de Pirene

Que bella ets! Encara et contemple extasiat, amb un ànim entre assossegat i diabòlic. Tens la beutat freda però imponent de les roques d'aquesta serralada que tant enigmes atresoren. La blancor glacial de la teua pell no amaga la fragilitat de gebre que només un Heracles podria protegir. Fugires dels meus braços davant la por que començava a estremir-te en sentir que t'arrabassava el cor. I t'allunyares perquè no s'aigualís la capa de gel que et servia de closca. Decidires aïllar-te, bella Pirene, cap a aquestes contrades muntanyenques on podries mimetitzar-te amb el paisatge sense desentonar ni en bellesa.
Trobar-te fou un suplici i una epopeia. Haguí de preguntar a nombrosos follets errants entre els espessos boscos, encuriosits com jo i desconfiats com tu, qui a penes condescendien espurnes d'informació . I així jo m'anava confegint un quadre impressionista sobre la teua nova vida amb vagues pinzellades. Els estanys també em reflectien imatges escadusseres dels teus qufers malgrat que a canvi havia d'ofrenar-los amb alguna llàgrima vessada sobre llur diàfana superfície.
Fins que el vent del Nord, gèlid com el teu alé, em xiulà entre càntics d'ocells i el crit ofegat d'algun càtar perseguit per acurtar el camí cap a tu.
Dis-li destí o encanteri, però et trobí.
En una cabana arrelada sobre un cau que semblava la petjada d'un gegant. La neu era testimoni de l'encontre junt al murmuri del vent còmplice. M'acostava parsimoniòsament cap a la porta de la cabana que obriria resposta a tots els interrogants sobre la teua sort. L'anhel anava esdevenint deliri, el deliri acabà transformant-se en neguit, i el neguit en por a mesura que els batecs del cor s'acceleraven. Què restaria d'aquella silueta que una nit s'esvaní de la meua vida? I per què ho féu? Mil i una incògnites que resoldria a les palpentes, com quan piquí a la porta d'esma.
-Pirene! Pirene! Ets ací?
L'esbufec del vent fou la primera reacció que m'encoratjà a repetir la pregunta.
-Pirene! No t'esglaies, només et cercava perquè em traguesses de la llacuna de dubtes on em deixares ofegant-me. Sóc Gerió.
El rostre de Pirene hi sorgí translúcid com el cristall amb uns ulls balbs que foradaven l'ànima fins fer-me sentir més desprotegit que un nen extraviat en la foresta. Em fità uns segons que se'm feien centúries i em llançà:
-Ha sigut el vent, tan delator com sempre; veritat?
-Potser, però ha sigut més el meu desfici per trobar-te el que m'ha empés fins a tu.
-Gerió. Sols vull viure tranquil·la, sense res al cap ni res al cor. Estar amb tu fou...
-...indescriptible, Pirene. Fou recíproc. Per què no goses a ésser humana i llançar-te al foc de la passió? Quina por tens de fondre la fredor que resideix en el teu fur intern?
-Ja n'hi ha prou, Gerió. De gel nasquí i en el gebre vull finir. Només la solitud d'aquests munts em comprenen i em corprenen. De vegades la presència d'alguna trementinaire o d'algun raier m'astoren esporàdicament al principi. Però ja he descobert que no són aparicions torbadores. Sempre han format part de la pell d'aquesta serralada a la qual jo m'avinc tan bé.
-Sí, però tota muntanya recabda lava al seu si. Com tu. Explica'm, si no, aquesta llàgrima diamantina que et raja de l'ull esquerre.
A poc a poc m'atansava a ella i percebia com maldava per mantenir el capteniment hieràtic. L'abrací sense que ella reaccionàs aparentment, però notí com ben dintre començava a encendre's un caliu que acabaria esclatat com un volcà. El dia començava a cedir quasi al mateix compàs alentit que la resistència de la dona dels meus somnis d'hivern.
Fora de la cabana, la temperatura palpejaba la gelor, però dintre jo palpejava la calor. Durant tot aquella nit posseí Pirene, la meua deessa, després d'una atzarosa lluita per segrestar-la en cos i ànima. Abans ella m'havia abandonat deixant-me el fre de la solitud entre els llençols i, ara per fi, esdevingué un volcà en erupció al meu costat.