EL FAR DEL CAP MATAPAN

Tot buscant entre papers mig oblidats o molt ben endreçats, n’he trobat uns altres que m’han transportat molt lluny, en el temps i en la distància. Són un recull de cartes que havia escrit a la família des de Grècia i que, en tornar, els hi vaig demanar per tal que fossin el recordatori del dia a dia de les vivències d’aquell viatge singular. No puc estar-me’n de transcriure’n algun fragment, de tant en tant dedicat, especialment, als meus nebots Oriol i Marc, aleshores, uns nens, encara.
28 de juliol de 1979
Bon dia! Cada dia en obrir els ulls, em pregunto, agraïda, si més endavant podré contemplar un panorama així de bonic. I, cada dia m’admiro, perquè cada dia és millor. Dalt de la muntanya i més amunt, encara em sorprèn tanta bellesa. I, més avall, ran de mar, com perdudes, restes de cases de pedra, cadascuna amb la seva torre; totes elles com petites fortaleses ben cuidades, abandonades.
Oliveres, xiprers, figues de moro, marges antiquíssims, i com a música de fons el mar, els grills i les cigales i la sensació d’haver aterrat des d’un altre planeta; no hi ha ningú més. Però, de ben segur que, com nosaltres, algú està contemplant des d’alguna altra talaia aquesta meravella. Potser, com nosaltres, tampoc visitaran les illes, ni deixaran gaires dracmes de benefici al govern grec, però enmig d’aquesta solitud impagable, des d’aquest silenci retrem homenatge a Grècia, als seus deus i al nostre que l’ha creada.
29.07
El d’ahir va estar un dia tranquil, amb el bany del matí, excepcional. Vaig navegar d’una cala a l’altra a les espatlles de Neptú: Posseïdon pels grecs. Ui, quina emoció! I, abans no es fes vespre, altra vegada cap a buscar el lloc on dormir. No hi havia massa perill però el camí era dolent, no vam saber trobar el bo. El més perillós és la nit que cau de sobte. I, això, Marc i Oriol, és el que heu de tenir en compte a l’hora d’emprendre una excursió d’una certa durada.
Per demà tenim planejada una expedició difícil, molt més que aquella al castell dels Almogàvers que us vaig explicar. Volem anar fins el cap Matapan i, si podem, visitar el far; la qüestió és que l’accés és difícil. De tot plegat us en parlaré a la tornada; demà haurem de matinar i ara em cal preparar algunes coses. El cel està encatifat d’estrelles, farà bo i tindrem un bon dia.
31.07
I tant que el vam tenir, un bon dia i molt més, sorprenent, impossible d’oblidar! Fa dos dies que no us parlo; era abans de la gran aventura al cap Matapan, ho recordeu, Oriol i Marc? L’objectiu l’aconseguírem però amb peripècies que mai hagués pogut imaginar. Us ho explico.
L’únic camí per arribar al Cap Matapan és per mar o per aquests viaranys per cabres o ases, per on hem passat nosaltres. Hem trobat a prop del mar el que les Guides Bleus diuen que era el temple dedicat a Posseïdon i que més tard el convertiren en capella. A pocs metres hem descobert el mosaic del que deuria ser una casa. D’això la Guia no en parla, segurament perquè l’autor o no hi havia estat o bé ho ha visitat des del mar. En el temple ja em sentia un xic cansada però vam continuar fins el cap i, no solament això, entre plantes que punxaven i eren més altes que jo aconseguírem el far! És blanc i, gairebé a la base, hi ha unes ratlles negres com les que soleu pintar vosaltres quan dibuixeu un far.
L’home del far, amable i hospitalari ens donà cafè i neró, aigua, no pas envasada ni amb gas; parlava fluixet per tal de no despertar la seva dona que mig endormiscada es gronxava en un balancí. Estava embarassada, ens digué emocionat. Fou el millor moment del dia; després de la llarga caminada poder reposar una estona en companyia d’una bona gent.
M’he banyat arrapada a les roques, al peu del far; per terra és el tros situat més al sud que té Grècia, al final del mapa, ja us ho ensenyaré. Quan hem tornat al far, a l’interior de la casa per tal d’ acomiadar-nos, hem trobat l’home barallant-se amb la ràdio, volia fer una trucada d’emergència; estava realment trasbalsat, la seva dona s’havia posat de part i sense voler-ho ens vam veure ficats en el tràngol. No hi havia temps d’esperar al guardacostes que portaria el metge o traslladaria la dona. Els tres sabíem dels naixements el que havíem vist a les pel·lícules i, mentre, la dona cridava i somicava, jo li premia la mà; el marit la consolava i plorava amb ella, emocionat. En Patrick s’arremangà la samarreta, suava de pànic pel que estava a punt d’acometre. Havia recordat una circumstància semblant a Tibuti, en una visita al seu pare, havien assistit a una nativa, també, en un part inesperat. Encoratjà la noia a empènyer i va ajudar amb les dues mans tremoloses a treure el caparró que tot just eixia. La resta us la podeu imaginar; que els pares o el avis us ho expliquin, jo ho faré a tots a la tornada.
Quan va arribar l’ajuda ens trobà als quatre plorant; quatre, els tres més un nadó, un nou ciutadà del món a qui diran Patrick, el seu salvador accidental. El camí de retorn fou més fàcil i més curt; impressionant, tanmateix, a bord del vaixell guardacostes que conduí la jove mare i el nen a l’hospital. Com us hagués agradat de navegar en aquestes condicions!

Les cartes segueixen fins a finals d’agost en acabar el viatge a Grècia, però no n’hi ha cap de tan emotiva i fascinant com aquesta escrita un parell de dies després d’haver tingut l’experiència més màgica i més tendre que, sens dubte, havia viscut aleshores.