El dimoni dels nombres.

Ja sé que a molts relataires els sembla inadequat fer autocomentaris y són partidaris que les precisions sobre el relat (fe de errates, aclariments, extensions, etc.) o les respostes a comentaris es facin en el Fòrum. Potser sí que d'alguns temes objecte d'autocomentaris (els autocrítics o les respostes a comentaris crítics, per exemple) val la pena que se n'assabentin una majoria de relataires i no només els que han comentat un relat, fent pedagogia de la llengua, però opino que els del primer grup esmentat poden anar tan lligats a la forma i al contingut del relat que com se'n treu més profit és posant-los en contacte el més directe possible amb aquest. I opino que en el present cas això és indiscutible. Així que em permetreu que faci un primer autocomentari i que n'anuncii uns quants més.

En el relat dic: "... una errata per omissió que vull creure que hauran esmenat en posteriors edicions: a l'inici de la pàgina 62 de la segona edició (novembre 1997), el dimoni dels nombres deia al protagonista: 'Agafa un nombre qualsevol, el que vulguis, sempre que sigui més gran que dos, i et demostraré que és la suma de dos nombres de primera [volent dir dos nombres primers]'... I és que, efectivament, segons la Conjectura (forta) de Goldbach hauria de dir: 'Agafa un nombre parell qualsevol, el que vulguis, sempre que sigui més gran que dos, i et demostraré que és la suma de dos nombres de primera'...".

Doncs bé, una amiga del barri estava interessada per aquest llibre i, com que me l'he endut a València, fa un ratet m'he posat a mirar si trobava alguna versió pdf que ella es pogués descarregar. L'he trobada, en castellà, amb el títol "El diablo de los números", i se m'ha ocorregut mirar si també hi havia l'omissió abans esmentada, convençut que no perquè l'error devia ser cosa de la traducció en català. Doncs no, senyor, la traducció en castellà, "Coge cualquier número, no importa cuál, siempre que sea mayor que dos, y te demostraré que es la suma de dos números de primera", també registra l'omissió de l'adjectiu par. La traducció al català és de Maite Alcántara i al castellà és de Carlos Fortea, així que l'única explicació és que tots dos han arrossegat l'omissió de l'original en alemany.

Amb independència d'això, i havent arribat a la meitat del llibre, haig de confessar que m'està decebent per que fa a la seva pretesa orientació pedagògica. No sé si, a l'original alemany, el fet de parlar de nombres de primera (en lloc de nombres primers) o dir que els nombres salten (en lloc de dir que es multipliquen per si mateixos un determinat nombre de vegades o que s'eleven a una determinada potència) resultarà molt divertit, però jo diria que utilitzar qualificatius no homologats l'únic que fa és complicar les coses, igual que referir-se a un tal Bonatxi en lloc de Fibonacci. I, que si he hagut de recórrer a la Viquipèdia i a la Wikipedia, per acabar d'entendre les múltiples propietats del triangle de Tartaglia-Pascal (pàgines 126 a 143, farcides de dibuixets), potser és que el que el text no és tan didàctic com pretén l'autor. Potser en successius autocomentaris, a mesura que prossegueixi la lectura del llibre, insistiré en aquesta línia crítica o me'n retractaré.

Que Déu Nostre Sinyor mos agafi confessats. L'amenaça s'ha de prendre al peu de la lletra. Ens esperen hores de trencar-nos el cap.
Pels llibres no cal patir, els llibreters de segona mà els compren a vint cèntims i els venen a un euro; els teus hereus estaran contents.
Posats a fer, quan acabis amb aquest llibre, podries començar amb "El món de Sofia", també deu donar per a molt.
Deliciosa la teva capacitat d'autoparòdia. Tens raó, el que importa és pasar-ho bé i fer-ho amb intel·ligència, com tu ho fas.