El detectiu Martin i el cas de l'escriptor segrestat

La pluja copejava els vidres de l'oficina del detectiu privat Martí. El rellotge marcava les cinc en punt quan algú va trucar a la porta. No va ser un cop insegur, sinó ferm, decidit.
—Avant —va dir Martí sense aixecar-se.
Va entrar una jove vestida de gris perla, barret discret i un portafolis de cuir subjecte amb les dues mans. Els seus ulls, atents i cansats, delataven algú acostumat a llegir més del que dormia.
—Detectiu Martí —va dir—. El meu nom és Eleonor Parker. Treballo per a l'editorial Cercle Blau. Soc correctora de textos.
Martí va arquejar una cella. No era el tipus de presentació que solia precedir un crim, però l'experiència li havia ensenyat que els llibres podien amagar secrets.
—En què la puc ajudar, senyoreta Parker?
La traductora va obrir el dossier i va extreure un manuscrit.
—He rebut això fa tres dies. És la nova novel·la de James Pickwick.
Martí va xiular suaument. Pickwick era un nom molt conegut a tots els mitjans literaris. Novel·lista celebrat.
—El problema —va continuar Eleonor— no és el contingut… almenys no només això. És el que he trobat entre línies.
Li va donar diverses pàgines marcades amb llapis vermell. Martí les va examinar. A primera vista, eren paràgrafs de ficció: una història d'intriga ambientada a Barcelona. Però Eleonor va assenyalar detalls concrets: paraules mal escrites a propòsit, errors de puntuació repetits, lletres inicials subratllades.
—En corregir-los —va explicar—, vaig notar un patró. Si es llegeixen les lletres errònies en ordre, formen frases.
Martin va prendre un full i va llegir en veu baixa, lletrejant:
—“Em… vigilen… no… puc… sortir.”
El detectiu va alçar la vista.
—Està segur que Pickwick va escriure això?
—Completament. Però aquest home no cometria mai aquests errors. Són deliberats. I el missatge continua.
Van passar diverses pàgines més fins a arribar a una frase final:
—"Ajuda. Pedralbes. Dimarts."
Martí es va aixecar immediatament.
—¿Ha parlat amb algú més de l'editorial?—No. Vaig témer que, si això era real, alertar la persona equivocada podria empitjorar-ho.
Dimarts a la nit, Martí i dos agents de paisà van anar a casa de Pickwick al barri de Pedralbes. Des de fora, semblava abandonada. Finestres tancades, jardí descuidat, silenci absolut.
El missatge entès entre línies era clar; l'escriptor estava retingut a casa seva a Pedralbes. Martí i tres policies van forçar l'entrada del darrere i van trobar Pickwick al seu estudi, viu però pàl·lid, lligat en una cadira. En entrar Martí i els policies, la finestra estava oberta, feia la impressió que algú havia escapat per ella.
Quan van treure la mordassa a l'escriptor, i va poder parlar, va explicar:
—Van intentar segrestar-me, l'home que em va lligar de mans va dir que esperava els seus còmplices i un automòbil per portar-me a algun lloc.
Després d'unes indagacions es va descobrir que el segrestador va resultar ser el seu antic agent literari, arruïnat després de perdre els drets de diverses obres. Havia obligat l'escriptor a continuar produint sota amenaça, controlant cada moviment. El manuscrit era el seu únic mitjà de demanar auxili sense aixecar sospites.
Dies després, Eleonor Parker va tornar a l'oficina de Martí.
—L'editorial va retirar el manuscrit —va dir—. Oficialment, Pickwick es prendrà un descans. Extraoficialment... li deu la vida.
Martí va somriure, encenent la seva pipa.
—Vostè va ser qui va llegir de debò, senyoreta Parker. Jo només vaig seguir les paraules correctes.
Ella es va aixecar, ajustant-se els guants.
—Suposo que, de vegades, corregir un text pot salvar l'autor.
Quan la porta es va tancar, Martí va mirar el manuscrit que havia conservat com a prova. Va pensar que Barcelona era plena d'històries. Algunes es publicaven. D'altres, com aquella, només sobrevivien perquè algú va saber llegir entre línies.