El detectiu Martí i el cas de les joies robades.

El detectiu Martí
El cas dels robatoris a les joieries de Barcelona

L'inspector Martí va encendre la pipa davant del finestral entelat del seu despatx a Rambla de Catalunya. Barcelona clarejava gris, com si la ciutat mateixa hagués decidit guardar dol per les joieries desvalisades durant les últimes setmanes. Nou robatoris en deu dies. Cap alarma forçada. Cap empremta clara. Només vitrines obertes amb una precisió gairebé reverencial i el silenci posterior dels propietaris, que encara no sabien com explicar a les seves asseguradores el que és inexplicable.

Els diaris no parlaven de res més. El Fantasma dels Diamants, van titular els diaris locals. Alarma al ram joier, insistia la ràdio i la televisió. Martí havia après a llegir entre línies: quan la premsa exagerava, el pànic ja s'havia instal·lat.

La primera amenaça va arribar aquell mateix matí, en un sobre color crema, sense remitent. A dins, una nota escrita amb tinta blava, lletra ferma:

Deixeu d'ensumar, detectiu Martí. Algunes vitrines estan millor buides.

Martí no es va immutar. Va guardar la nota en una carpeta i va sortir cap al passeig de Gràcia, el cor del comerç de joies. Allà l'esperava l'escena més recent: una de les principals joieries, amb la persiana mig baixada i amb un parell d'agents custodiant l'entrada.

—No van forçar res —el va informar el sergent—. Panys intactes. Com si l'amo els hagués obert la porta.

Martí va recórrer el local amb la mirada. Tot estava intacte excepte al taulell central. Es va ajupir i va observar el terra en el despatx del propietari de la joieria, una lleu marca, gairebé invisible, on una catifa havia estat moguda.

—Aquí —va murmurar—. Sempre hi ha un secret sota els peus.

Efectivament, sota la catifa una trampeta amb un pany, era com una caixa forta sota terra, on es guardaven les joies més valuoses, com els diamants.

Aquella tarda va sol·licitar suport formal de la policia catalana. El superintendent Joan, vell conegut seu, va acceptar sense dubtar. Martí li va ensenyar la nota que havia rebut dies després que la policia li havia demanat el seu ajut.

—Això ja és més gran que uns simples lladres —va dir en Joan—. El gremi joier està pressionant a l'alcalde. I ara, amb amenaces per al mig, necessitem descobrir qui o quins són darrere d'aquests robatoris.

Mossos d'Esquadra van aportar homes, vigilància nocturna i accés a informes que Martí feia dies que sol·licitava: antics empleats acomiadats, socis en fallida, transportistes sospitosos. Una pauta va començar a emergir: A tots els robatoris, algú havia conegut la distribució exacta del local, i el lloc on estaven custodiades les joies amb diamants. Objecte preferit dels lladres.

La segona amenaça va ser més directa. Martí la va trobar clavada a la porta de casa seva, al carrer Ferran. Coneixien el seu domicili.

La pròxima vegada, no seran paraules. Deia la nota.

Aquella nit, lluny d'intimidar-se, el detectiu va treballar fins a l'alba. Va repassar els articles de premsa i va trobar un detall que altres havien passat per alt: cada robatori havia passat la nit prèvia a la publicació d'un anunci específic a la secció comercial. Anuncis aparentment innocus, però signats sempre amb les inicials “AC”
—Un missatge xifrat —va concloure.
Amb l'ajuda d'un jove analista dels Mossos, van desxifrar el patró: dates, hores i adreces codificades. El pròxim objectiu seria una coneguda joieria del carrer València.

Van preparar una trampa: La nit assenyalada, Martí es va amagar darrere del taulell de la joieria, mentre dos agents de policia vigilaven des de la rebotiga. A les dues en punt, la porta es va obrir sense soroll. Un home prim, amb guants i una llanterna, va avançar amb pas segur. Es va dirigir directament a unes vitrines on hi havia uns collarets enfilats amb diamants. Coneixia l'establiment.

—Bona nit —va dir Martí, projectant-li el feix de llum de la seva llanterna—. Em sembla que aquesta vitrina no és buida.

El lladre va intentar fugir, però els agents el van reduir en segons. Era un tal Rafael, antic comptable del gremi joier, acomiadat anys enrere. Coneixia plànols, horaris i havia fet xantatge a empleats per obtenir claus i codis. I tenia un parell de còmplices, antics treballadors d'algunes joieries.

Quan la notícia de l'arrest va arribar a la premsa, els titulars van canviar de to: Caigut el Fantasma dels Diamants. Mossos d'Esquadra i el detectiu Martí tornen la calma a la ciutat.

Dies després, Martí va tornar al despatx. Va encendre la pipa i des de la seva oficina, a la part més alta de l'edifici, va mirar la ciutat amb calma renovada.

Sobre el seu escriptori, una nota del seu ajudant avisant-li de la visita d'un possible client.

Martí va esbossar un lleu somriure, sabia que no seria l'últim cop que la ciutat ho necessités. Però ara com ara, les vitrines tornaven a brillar, i amb això ja n'hi havia prou.