Julià i el seu temor: La mort. (Segona part)

Transcorreguts uns anys, a Julià li va arribar el que és inevitable; la mort. Va morir de la manera que sempre havia desitjat i tant l'havia preocupat. La mort va ser tan sobtada que ni se'n va adonar, va passar mentre dormia plàcidament al costat de la seva estimada esposa Maria. El primer que va percebre va ser una lleugeresa, com el seu cos sobre un mar salinitzat, en una ingravidesa total i relaxant, no sentia el seu cos ni els dolors que durant tants anys l'havien acompanyat en la seva vellesa. El més curiós és que ho podia contemplar tot des d'una certa altura, com les aus. Va veure el barri residencial i el seu habitatge amb una claredat sorprenent. Podia veure-ho tot sense obstacles que els ho impedissin; el seu dormitori, el seu llit, el seu cos estès immòbil amb la Maria aliena encara a la realitat del que acaba de succeir, al seu costat. No sentia angoixa sinó una gran sensació de pau i benestar, tot i ser conscient que s'havia desposseït del cos. Sense saber com, havia traspassat sense dolor aquest llindar que tant havia temut.

La seva dona, profundament adormida. Ell no havia tingut temps d'acomiadar-se'n, però això era precisament el que sempre va desitjar. Evitar l'angoixa del dolor i els plors de la seva estimada i fidel companya

De sobte, tot el que estaven observant es va esvair, segurament, va pensar, es trobava en una altra dimensió desconeguda per a ell, encara que coneguda per la profusió de llibres escrits sobre el trànsit cap a altres vides, i es va trobar a la riba d'un riu. Un home alt, amb una llarga barba blanca semblava estar esperant que pugés a bord de la barca que hi havia al darrere, diverses persones estaven assegudes a l'interior. A Julià li va venir a la memòria l'obra de Dante Alighieri, La Divina Comèdia, la lectura de la qual l'havia fascinat de jove i que, curiosament, dies abans de la seva mort havia estat buscant el llibre a la biblioteca sense trobar-lo. Li havia comentat a la Maria que era molt estrany que no aparegués el llibre, que feia uns quants dies que el buscava sense trobar-lo, i que estava segur que no havia sortit de casa seva. Fins i tot la seva dona havia rebuscat per la biblioteca, però sense èxit. “Ja apareixerà”, es van dir. Però el que li va passar a Julià va ser com si s'hagués convertit en un dels personatges d'aquell extraordinari text escrit ja feia segles. Encara que el barquer que el convidava a pujar a bord no es deia Caronte sinó Bracamonte.

Aquest li va dir amb una veu suau i molt tranquil·litzadora que no tingués por. Abans de pujar va continuar parlant-li: “No tinguis por, el teu vell cos ha deixat de turmentar-te, i ara ets un ésser lliure, gairebé lliure, ja que encara has de sotmetre't a alguna cosa que la teva religió catòlica t'haurà ensenyat; això del judici final, encara que no és exactament així, de fet no hi ha un judici final, ja que la teva ànima, a partir d'ara, és eterna, i perdurarà el mateix temps que l'Univers, encara que, com veuràs, aquí no hi ha ni el temps ni l'espai. Tot és infinit, i no hi ha principi ni fi”.

Bracamonte va continuar informant Julià sobre el nou pla espiritual que havia obtingut en abandonar l'existencial: “Puja a la barca, les ànimes que hi són les reconeixeràs, són familiars teus que van morir molts anys abans que tu. T'estan esperant, ells t'acompanyaran fins al lloc on et correspondrà estar”.

Va preguntar al barquer si no podria triar el lloc més adequat que li semblés, i això li va respondre: “Tinc instruccions del SUPREM d'ensenyar-te tots els llocs de l'Infern, el Purgatori i, finalment el Cel, on crec que la teva ànima estarà destinada”.

Julià cada vegada se sorprenia més, li costava creure el que li estava passant, i si només es tractés d'un somni? Va continuar recordant l'enrevessat text de La Divina Comèdia. A l'obra, Dante era acompanyat per Virgili per l'Infern, una vegada conclosa la travessia del riu Aqueronte a la barca transportava a les ànimes condemnades a l'inframon. A la popa portava gravades a la fusta ALFA i OMEGA. El barquer Caronte simbolitzava la transició cap al càstig etern. Era l'encarregat de portar els condemnats al lloc on se'ls aplicaria el seu càstig, però Bracamonte semblava molt diferent i amb una altra comesa, ja que Julià estava convençut que el comportament que havia tingut en tota la seva vida era mereixedor d'assolir el Cel.

L'afable barquer, un cop pujat a bord i començant a governar la navegació va continuar parlant davant l'atònita atenció de Julià i la resta dels viatgers: ""No tingueu por, tots reconeixeu el vostre descendent, i sabeu que jo, a diferència del personatge de la mitologia grega plasmada a l'obra de Dant i que tots vosaltres coneixeu, jo no us enduré a l'Infern. Tots vosaltres sou ànimes purificades, us vau salvar dels nou cercles de l'Infern i us vau redimir en els set cercles del Purgatori, cadascun de vosaltres per alguns pecats capitals que vau cometre. Ara, amb Julià, que a la seva vida terrenal ha tingut un comportament exemplar, i que mai va pecar en cap dels set pecats capitals, anireu tots plegats al Cel. Aquesta, i no pas cap altre, és la voluntat divina que se m’ha encarregat.

Tot sentint aquestes paraules, tan confortables, Julià va sentir una gran sotragada, el seu cos va sentir com una caiguda lliure i un altre cop van tornar els dolors dels seus soferts ossos. Molt estrany, ja que creia que a l'haver mort, s’hauria alliberat del seu cos i de tots els dolors crònics que des de feia un grapat d’anys anava patint. Però la realitat era un altre: obrint els ulls va adonar-se que encara estava en el seu llit i al costat de la Maria en un somni profund. Encara era viu, aquella experiència còsmica o espiritual no havia sigut una altra cosa que un somni, un meravellós somni. Que potser passaria quan abandones definitivament aquest món terrenal.

A partir d'aquell somni, Julià va contemplar la vida d’una altra manera. Va assumir els dolors propis de la seva edat i es va aferrar encara més a totes aquelles coses que tant plaer li proporcionaven, les passejades matutines amb la Maria, la seva gran companya de vida, contemplar la natura, aquelles meravelloses sortides del sol sobre l'horitzó del mar que podia veure des de casa, gaudir d'una bona i entretinguda lectura, escriure les impressions personals diàriament als seus quaderns d'anotacions, gaudir de la música mentre practicava una de les aficions favorites, dibuixar. En fi, que malgrat la seva edat avançada, ja no li atemoria la mort. Sabia que amb serenitat podria afrontar aquell pas cap a un món molt millor, com el que hagués conegut si no hagués despertat sobtadament d'aquell somni meravellós.

No va trobar aquella edició que creia conservar de la Divina Comèdia de Dante Alighieri i va decidir comprar-se un altre exemplar, però amb anotacions a peu de pàgina, per a una millor comprensió del text. En lloc d'una edició resumida com la que va perdre, adquiriria els tres toms dedicats cadascun a l'Infern, al Purgatori, i al Cel.